Música dels rius

Visc en una ciutat que té la memòria de l’aigua, de la devastació causada pels aiguats. És una ciutat que té quatre rius. N’hi ha dos que quasi no ho semblen. Un d’aquests és, de manera habitual, un torrent sec, i l’altre, després d’una canalització, té l’aire d’un rierol domesticat. El tercer, que passa pel mig del barri vell, no du gaire aigua i és enterbolida. El llit del riu és un sorral visible i per les vores, de ciment, hi passegen homes i gossos. El quart, més cabalós, fa temps que va deixar de ser un riu imponent, perquè hi ha embassaments que engoleixen la seva antiga fúria.

Quatre rius que conformen no solament la geografia sinó una manera de ser. Són presents, però a penes te n’adones perquè no fan soroll. Muts del tot o silents, dormiten. A vegades, com va passar fa una setmana, desperten i generen un so que ja és desconegut per a molts. Una música persistent, monòtona, un brogit incessant que s’ajunta als sons quotidians i que els supera en decibels i en profunditat. Per la novetat, per la robustesa, sense esgarips. Només la tossuderia d’un baix continu: la naturalesa que atrau i terroritza. I també un silenci ciutadà, a mig camí entre l’admiració  i la por.