Un mico amb una metralleta

La fragmentació i la progressiva decadència de l’espai convergent han generat unes tensions en el seu si que han acabat per externalitzar-se al conjunt de la política catalana. El nerviosisme de passar-se tot el dia mirant pel retrovisor els socis de govern, pendents de com els resultats electorals i les enquestes afecten els republicans, i els cops de colze dins del mosaic de sigles en què ha quedat repartida l’antiga CDC, els converteixen en un element poc fiable, com un mico amb una metralleta, que dificulta la construcció de res que vagi més enllà del termini immediat i del regat curt. En són una mostra alguns dels episodis que hem viscut aquesta setmana.

El dilluns, després que els dos espais polítics que formen la coalició governamental exploressin una fórmula segons la qual Quim Torra pogués continuar essent president malgrat perdre la seva condició de diputat, es va organitzar un sagramental en nom de l’exigència d’una «desobediència» que encara ningú ha tornat a posar en pràctica des del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

El dimecres, va haver-hi un anunci presidencial del qual no només no n'havien estat informats els consellers d’ERC, sinó que desconeixien molts dels correligionaris del president. Entre la convocatòria de la compareixença i la seva realització van circular tot de rumors, gens infundats, sobre una possible degradació del vicepresident Pere Aragonès o l’expulsió d’ERC del Govern. Finalment, es va concretar a la notícia d’una propera convocatòria d’eleccions, utilitzant uns termes molt durs contra el president del Parlament i els aliats, sense saber exactament amb quina motivació.

Però també va dir el president que abans dels comicis volia deixar resolts dos temes molt importants: l’aprovació dels pressupostos i la primera reunió amb Pedro Sánchez. És una previsió lloable i sensata que xoca amb el comportament de l’espai convergent de les darreres setmanes. 

Crítiques obertes i descarnades

Notícies relacionades

JxCat-ERC: desconfiança de manual

Final en diferit

Fixem-nos-hi: quan l’acord de pressupostos es va firmar amb els comuns, els diputats de Junts per Catalunya van voler mostrar la seva disconformitat amb l’increment dels impostos  a les rendes més altes per disminuir-los a les més baixes. Com també, des del mateix espai polític, es va desacreditar la taula de negociació amb el Govern espanyol, amb crítiques obertes i descarnades. ¿Com és que ara el camí obert per ERC passa a ser ineludible? Però, és més: aquestes dades que ara esmentàvem converteixen la convocatòria d’eleccions en injustificada. Si l’argument és la manca d’estratègia compartida entre socis de govern, precisament queda palès que, o les estratègies no són tan divergents, o és que en una de les dues branques no n’hi ha cap.

Unes properes eleccions no frenaran aquesta deriva d’inseguretat i imprevisibilitat. L’únic que ho pot fer és la clarificació ideològica de l’espai convergent i l’acceptació del fet que, tal com estan les coses, no recuperarà l’hegemonia que va tenir als anys 80 i 90.