Símbol democràtic
La bandera republicana
L'exhibició de la tricolor, per particulars o institucions, no és il·legal. Bé al contrari, és el reconeixement d'un règim i d'uns valors democràtics
w-republica
L’única bandera republicana que oneja solitària en un pal d’un edifici públic de Barcelona, propietat de l’ajuntament, és la de la rèplica del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Universal de París, celebrada en plena guerra civil espanyola. El pavelló va ser dissenyat pels arquitectes Luis Lacasa i Josep M. Sert i al mur dret de l’entrada es va exposar la tela del ‘Guernica’, de Pablo Picasso. L’obra mestra del reconegut pintor va ser realitzada en poques setmanes i sense pretensions de transcendència, tal com suggereix la seva ubicació, que es pot contemplar en la rèplica instal·lada a la zona del Vall d’Hebron, a l’aire lliure i sense protecció especial.
L’atzar va voler que el 'Guernica, després d’un llarg periple, arribés al MOMA de Nova York i, a partir de la recuperació de les llibertats democràtiques, al Casón del Buen Retiro (1981) i el Museu Reina Sofia (1992) de Madrid. Mentre que de la tela ‘El segador’, de Joan Miró, exposat a l’interior de l’edifico, mai més es va saber. En l’actualitat, també en la rèplica del pavelló podem contemplar una reproducció amb les dimensions originals però simplement en blanc i negre. Una dura condemna per al pintor de vius colors.
Memòria republicana
El 1994 l’Ajuntament de Barcelona i la Universitat de Barcelona, gràcies a la complicitat i l’altura de mires de l’alcalde Pasqual Maragall i el rector Josep M. Bricall, van convertir la rèplica del pavelló en l’úter fructífer de la memòria republicana i democràtica. El Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB, fundat el 1949 per Jaume Vicens Vives i refundat el 1971 pel seu deixeble Emili Giralt, va aportar un fons documental de gran valor del període republicà, de l’exili, de l’antifranquisme interior i de la transició a la democràcia. Un fons completat i enriquit amb el dipòsit de la biblioteca Josep M. Figueras, de la qual val la pena destacar la valuosa col·lecció de cartells murals dels anys 30. Avui, el Pavelló de la República constitueix una de les millors biblioteques i centres de documentació d’Espanya del segle XX i, especialment, de la Segona República i la guerra civil.
La bandera tricolor republicana que presideix la rèplica del pavelló no tan sols respon a un rigor històric sinó a la voluntat expressa de l’Ajuntament de Barcelona. La bandera republicana fa anys que oneja (fins i tot comença a esfilagarsar-se i seria necessari renovar-la), és a dir, no és fruit de cap pacte secret entre el PSOE, UP i ERC. Dic això pels antecedents. Quan es va formar el 2003 el primer tripartit a Catalunya (PSC, ERC i ICV) hi va haver qui va veure en la bandera republicana pintada des de feia anys per senyalitzar el pavelló, al semàfor de l’encreuament del carrer del Padre Mariana amb el del Cardenal Vidal i Barraquer, el preu inconfessable que havia de pagar Pasqual Maragall per ser president de la Generalitat al republicà Carod-Rovira.
Campions de la llibertat
Notícies relacionadesL’exhibició de la bandera republicana, per particulars o institucions, no és il·legal. Bé al contrari, és el reconeixement d’un règim i d’uns valors democràtics. Esteban González Pons el 2013 va publicar un article a ‘Las Provincias’ amb un pedagògic títol, ‘Perfectos ignorantes’, en el qual vindicava amb tots els honors els soldats republicans espanyols de la Divisió Leclerc. L’eurodiputat del PP preferiria que en els actes commemoratius de l’alliberament de París onegés la bandera actual –«la que ens reconcilia a tots»– en comptes de la republicana, però «tot i així, estem ben representats pel que aquesta bandera simbolitza». Per a González Pons, els soldats republicans no només eren uns herois i campions de la llibertat, sinó també uns patriotes admirables. I transcriu les paraules del seu paisà el tinent Amadeu Granell, al rebutjar l’ascens i la nacionalitat francesa que li oferia el general De Gaulle: «França és la meva nòvia, però Espanya és la meva mare i jo no renego de la meva mare».
Per cert, la inauguració de la rèplica del Pavelló de la República va ser presidida pels Reis d’Espanya, Joan Carles I i Sofia, el 19 de juliol de 1992, en les vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona. S’ha d’assenyalar que, mentre que per al franquisme la data fundacional de l’Alçament era el 18 de juliol, per a la premsa republicana de l’època la data simbòlica era el 19 de juliol, el dia que el poble en armes va sortir al carrer i va derrotar (juntament amb la Guàrdia Civil) els colpistes. Potser és un exemple de l’oxímoron «monarquia republicana» pregonat per Javier Cercas.
