¡Petroli darrere de casa!

A prop de casa meva, a la mateixa Barcelona, s’ha descobert ¡petroli! En una de les obres al meu barri han brollat petites regueres negres i olioses que, efectivament, demostren l’existència de petroli. De moment, molt poca gent ho sap, tot i que em consta que alguns jubilats ho sospiten. Jo ho vaig descobrir a la nit, traient a passejar la gossa. Al costat de les excavadores i grues vaig veure un grup de persones totes vestides amb granotes blanques. No vull ser alarmista, però he aconseguit informes de la companyia extractora en què diuen que el petroli és de bona qualitat i fàcil d’extreure. També expliquen que el 80% del meu barri i el 50% del barri limítrof seran desallotjats, i argumenten que «per interès general, en un moment de crisi energètica, la ciutadania entendrà perfectament que desallotgem 150.000 famílies i es tanquin tres hospitals i 26 escoles i instituts». Hi afegeixen que «serà important preveure totes les conseqüències ambientals que suposarà l’extracció del petroli, però es disposa de les tècniques més avançades i sostenibles...».

I així va començar un article meu de gener del 2010 amb el qual volia advertir sobre la injustícia dels avanços de les petrolieres a països del sud, sostingudes amb l’excusa de generar ocupació i riquesa. Amb aquests mateixos pretextos, el nostre món rural és el pati del darrere on s’ubiquen les centrals nuclears, els abocadors, els polígons petroquímics...

Deu anys després reprenc aquest escrit –cosa que ara es diria una fake’– per advertir que l’assetjament del medi rural continua més viu que mai. Tant s’han repetit els missatges de l’Espanya buidada que sembla que qualsevol cosa és vàlida per tornar a omplir-la. El creixement de les macrogranges de porcs en dona bon compte.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Poca població i zones empobrides –tot i que riques en recursos– són els ingredients perfectes per a l’establiment de projectes amb molt pocs beneficiaris. I això va passar també fa deu anys amb el ‘boom’ de parcs eòlics al nostre territori, i està passant de nou. Les grans companyies energètiques i els seus comissionistes van localitzant terrenys per a nous parcs eòlics, alguns a l’altiplà de la Segarra.

És evident que hem de transitar a noves fórmules de generació d’energia, i deixar enrere les fòssils i aprofitar recursos nets com el vent, però no podem replicar les fórmules actuals, centralitzades, privatitzades i en mans dels oligopolis energètics. A Europa, i també a Catalunya, com el projecte Viure de l’Aire a Pujalt, són molts els exemples d’aerogeneradors  gestionats per la població, amb fórmules veritablement democràtiques en què els beneficis són transparents i socialitzats, i en què el mateix territori té coneixement, mesura i amor per compatibilitzar molins amb naturalesa. Pressió a les administracions i contraproposar aquests models de propietat compartida pot ser la millor manera d’evitar una nova invasió rural el color de la qual, encara que l’anomenin verda, és el negre capitalista.