Viure al camp

Fa anys que aquesta fantasia se m’ha arrelat. Vaig tenir fills i la vida a la gran ciutat es va fer aclaparadora, incòmoda. El somni de mudar-se al camp representava un dia amb més hores, distàncies més curtes, silenci, paisatges poblats d’arbres i un rierol al fons. Em veia entre plantes aromàtiques que no necessiten testos per créixer, caminant per un camí que s’endinsa en un bosc atalaiant els ocells, els que canten i també les cigonyes i rapaços. M’imaginava encenent l’ordinador en una cuina amb una taula de fusta al centre. I sí, veient passar cabres i ovelles mentre un tractor feia el seu lent camí. Aquesta setmana he passat tres dies a Alcanyís i Belmonte de San José, província de Terol, coneixent i tractant amb alguns habitants, des dels corrents com Antonio Celma, paleta i home que fa de tot, a Ignacio Urquizu, el prestigiós alcalde socialista d’Alcanyís, o nous pobladors com una biotecnòloga belga que gràcies al teletreball va poder assentar-se i fugir d’una vida insulsa a Brussel·les.

Urquizu, sociòleg de professió, defensa una visió de la vida rural i de la despoblació bastant diferent de la que comunament donem per bona. Si el missatge que rebem és que les persones abandonen el camp per falta d’oportunitats, manca d’infraestructures i serveis, ell afirma que a més a més abandonem el camp perquè aquesta manera de viure no té prestigi, no ens sedueix i ens sembla que la ciutat ofereix una vida més bona, més atractiva. Ho demostra amb xifres: parla de ciutats com Calatayud que l’arribada de l’AVE va fer disminuir en població en lloc d’incrementar-la. Com més facilitat per anar i tornar cada dia a la gran ciutat, més temptació de desplaçar-se al poble únicament per complir la jornada laboral.

Però, com és la vida al camp realment? Des dels temps remots en què els homínids ens vam fer recol·lectors, vam aprendre que convenia no vanar-se de les bones collites ja que, després d’aquesta, potser vindria una sequera o una plaga. Preguntis a qui preguntis el camp no rendeix. Aquesta mateixa setmana els que cultiven l’oliverar s’han manifestat perquè el mercat està enfonsat i del que ells cobren al que nosaltres paguem a la botiga hi ha un benefici que només s’emporten els intermediaris. El que cultiva el cereal o la fruita et dirà el mateix. I ja no diguem els ramaders. Només callen els de la trufa, nou i lucratiu sector estrella a Terol, però els detalls del qual són tan foscos com la mateixa trufa. I és que el camp ensenya a ser cautelós i prendre’s la vida d’una altra manera, mirant al cel, tement els temporals com el que va assolar Terol la setmana passada, escorcollant l’entorn amb desconfiança, per si de cas.

Lloc de llibertat

A això cal sumar un altre aspecte de què es queixen els qui es queixen dels pobles: l’aspecte social, la convivència. Es parla de les enveges, del caïnisme, de la vigilància constant de l’altre, les seves anades i vingudes, els seus petits vicis. La ciutat llavors es veu com un lloc de llibertat on es viu entre desconeguts per ser un desconegut més.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

No obstant, pot ser que això de l’anonimat fos un valor abans, en societats fortament jerarquitzades i amb una moral que penalitzava la mínima desviació de la norma, però avui conèixer els teus veïns és un avantatge, gairebé un regal, i així t’ho confirmen els qui es van quedar als pobles i tenen aquesta xarxa en què recolzar-se. És una qüestió d’escala. De la mateixa manera que no és el mateix viure en una petita ciutat com Alcanyís (16.000 habitants) que a Belmonte de San José (113 habitants), no és igual viure en un poble de nen, de jove, d’adult o de gran. Urquizu va tenir els seus petits a Madrid i ara constata que la criança a Alcanyís, el seu poble, és una tasca infinitament més gratificant i senzilla que a la ciutat. Potser perquè ha residit en llocs molt diversos com Boston, Florència i Madrid, Urquizu sap detectar les iniciatives que transformen els pobles fins i tot en aquesta província amb fama d’esllanguir-se. Tan cert és que Terol existeix com que neixen solucions imaginatives. Les energies renovables, la tecnificació de l’agricultura són algunes de les iniciatives que Urquizu desenvolupa per a Alcanyís. I per descomptat l’aposta per la cultura com a agitador social en una localitat que des del Renaixement va tenir un fort component intel·lectual.

Alcanyís no està sola en aquest afany. Urquizu ens parla de la iniciativa ‘Apadrina una olivera’ que al poble d’Oliete ha recuperat ja 8.300 oliveres ermes en un model de desenvolupament rural sostenible d’enorme èxit. O Castelserás, un petit Syllicon Valley on es concentra la proporció d’empreses de venda ‘online’ més gran del nostre país, i només té 800 habitants! La despoblació té múltiples causes i els mites negatius entorn de la vida rural en són alguna. Comencem a desmuntar-los.