¿Comparat amb què?

Tots donem per fet que l’univers és un lloc enorme. Ho diem sempre que surt en les nostres converses algun tema cosmològic. Parlem de la grandiositat còsmica quan mirem les estrelles o, simplement, cada vegada que ens dona per especular entorn de l’existència de vida extraterrestre.

Però si ho pensem bé, parlar de la mida d’una cosa que és única no té cap sentit. I l’univers, per definició, és únic. Les coses són grans o petites en comparació amb d’altres que podem considerar equivalents. Es podria objectar que el cosmos és gran en comparació amb nosaltres, però no estem parlant d’això. Ens referim a la mida de l’univers en si mateix. I, en aquest sentit, és clar que no és ni gran ni petit, ni tan sols és mitjà. Té la mida que té i punt, ja que no podem comparar-lo, almenys ara per ara, amb altres universos de mida diferent.

Els explico tot això perquè caiem moltes vegades en un error equivalent quan pensem en altres assumptes menys marejadors. La humanitat, diem, és egoista i perversa. O al contrari: és meravellosa i capaç del millor. En aquest cas, com en el de l’univers, parlar de qualitats d’una cosa que no admet comparacions és inútil. No hi ha altres humanitats amb les quals comparar la humanitat per decidir que aquesta, la nostra, és egoista o generosa. Tenim el caràcter que tenim, com l’univers té la mida que té.

O pensem en la vida. La vida és preciosa, diuen alguns, o un espant insofrible, diuen d’altres. Molt bé, però ¿comparada amb què? ¿Potser coneixem una cosa diferent de la vida amb què poder comparar-la? Algú podria dir que sí, que tenim la mort, però la negació d’alguna cosa (i la mort és la negació de la vida) no és un element que puguem utilitzar en les comparacions. Si això fos així, podríem dir que la humanitat és meravellosa en comparació amb la no-humanitat, la qual cosa seria, òbviament, un disbarat sense sentit.

L’univers no és ni gran ni petit. La vida no és ni lletja ni bonica. La humanitat no és ni bona ni dolenta. Fins que no trobem universos paral·lels amb què comparar la mida del nostre, fins que no ens visitin humanoides d’altres mons amb què confrontar les nostres qualitats, o fins que algun místic no confirmi l’existència d’una altra vida celestial per saber si és millor o pitjor que la que aquí tenim, aquestes tres boniques coses, l’univers, la vida i la humanitat, no podran ser definides del tot.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Aquesta nit, surti al balcó i miri el cel estrellat. I digui’s a si mateix: «L’univers no té mida, pertanyo a una espècie que no és res i no sé què diantre dir de la vida». Però no es quedi aquí. A continuació digui en veu alta: «Però que bé que existeixin aquestes coses i que, de moment, siguin úniques».

Disculpin la meva transcendència.