Tots perden amb el 'brexit'

Arribat el Dia B, s’han empetitit el Regne Unit i la Unió Europea. Com ha dit Michel Barnier, el divorci del ‘brexit’ és una operació sense valor afegit en la qual només és possible limitar els danys. A partir d’aquest dissabte, la nova Europa dels Vint-i-set té 66 milions d’habitants menys, perd el 5,5% de la superfície i el 15% del PIB aproximadament; el Regne Unit s’endinsa per un sender en el qual haurà d’articular una relació de nova planta amb un mercat de més de 400 milions de consumidors i haurà de fer grans esforços d’imaginació per conservar el gruix dels avantatges de la llibertat de moviments per a persones, béns i capitals. Amb el ‘brexit’ se’n van per l’embornal 47 anys de relacions sovint complexes, però gairebé sempre beneficioses per a les dues parts.

Més enllà de la ruptura emocional, representada pel comiat a capella al Parlament Europeu amb les notes de la popular ‘Auld Lang Syne’, la ruptura política deixa en l’aire una infinitat de qüestions que s’han de substanciar d’aquí al 31 de desembre, un període de temps massa curt però que Boris Johnson no està disposat a prolongar. Del que es dedueix fàcilment que no s’ha esvaït l’amenaça d’una sortida dura si, vençut el termini fixat, queden sobre la taula una mica més que serrells. Una possibilitat que no és descartable i que pot fins i tot formar part dels plans futurs dels que pensen que si s’embussen els termes de la separació, poden sortir beneficiats.

No és ni casual ni anecdòtic que Mike Pompeo, secretari d’Estat dels Estats Units, estigués dijous a Londres i es referís als «enormes beneficis» que reportarà el ‘brexit’. En l’estratègia de la Casa Blanca, tot símptoma de debilitament d’Europa és una bona notícia, una manera de desgastar la cultura política del multilateralisme, l’economia global i l’ordenació dels mercats mitjançant regles acceptades per tots. És subjacent en les paraules de Pompeo la idea molt estesa en l’Administració de Donald Trump segons la qual la millor Europa desitjable és aquella sense instruments per competir. Tampoc és casual que apareguin agitadors que difonguin aquests dies l’espècie que el ‘brexit’ animarà altres socis de la UE a fer les maletes, a recuperar els atributs de sobirania que les institucions europees han assumit. És una manera d’alimentar les noves formes de nacionalisme que proliferen a Europa, que veuen en Brussel·les el gran adversari per fer realitat els seus designis.

El cert és que, fins al moment, la llarga batalla del ‘brexit’ ha sigut un factor cohesionador de la UE, però queda la part més dura del procés, la que ha d’establir les futures regles del joc. Allà caben les escaramusses per estimular les tensions entre els Vint-i-set, especialment en aquells països on té molts adversaris la presumpta intromissió excessiva de Brussel·les en la política dels estats. I allà es pot produir un debilitament suplementari de la UE, tot i que la defecció del Regne Unit acabi sent amistosa i civilitzada.