Els meus herois

Fa uns dies, ordenant llibres, em vaig trobar els pocs volums que conservo de la infància i de l’adolescència. Són contes il·lustrats i novel·les d’aventures i misteri que guardo amb molt afecte i també amb agraïment. No només pel plaer de la lectura, aquestes lectures absorbents, quan havien de cridar-te set vegades perquè aixequessis la vista del llibre, sinó perquè els dec molts dels meus herois.

Crec que relativament aviat tots aprenem, d’una manera més o menys brutal, que en les situacions difícils porques vegades apareixeran herois reals per defensar-nos dels dolents o salvar-nos del perill. Així mateix, acceptem, quin remei, que els herois de les lectures només existeixen en la ficció. No obstant, la ficció és més poderosa del que pensem. Això sí, a la seva manera, ja que potser no canvia el món, però sí les persones. De manera que els herois que no trobes fora et socorren des de dins, on s’han quedat a viure després de les lectures. Permeteu-me un exemple personal.

Quan tindria uns 14 anys vaig anar a l’escola fora de la meva ciutat, el Prat, durant un curs escolar; per això cada matí em tocava agafar l’autobús. Dues parades després de la meva pujava un noi que, al veure’m, tot just entrar al vehicle, m’insultava a crits per les meves ulleres gruixudes i els meu cabells curts. «Triki», cridava. És el nom del, fins aquell moment, simpàtic monstre de les galetes de Barri Sèsam. Era la seva manera de anomenar-me monstre, assenyalant-me perquè tot l’autobús sabés a qui anaven dirigits els insults. L’instint de supervivència et fa entendre que, si mostres que això t’està fent mal, has perdut i la cosa anirà a pitjor, de manera que fingeixes que no t’importa, que ignores que els amics d’aquest noi es van donant cops de colze i riuen també molt fort perquè et quedi clar que ets una persona espantosa. I també que ningú a l’autobús li dirà a aquest individu que calli.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És en aquell moment en què els teus herois venen a ajudar-te. Aixeques la barbeta com ho faria el Corsari Negre, intentes que els llavis mostrin el gest de menyspreu de Sandokan davant de les provocacions dels seus enemics; estàs orgullosa del teu cabell curt perquè també el porta així Jordi, el teu personatge favorit de les novel·les dels Cinc, i Jo de ‘Petites dones’; t’escudes en l’actitud flegmàtica de Phileas Fogg, el protagonista de ‘La volta al món en vuitanta dies’; fins i tot Hercule Poirot ve a ajudar-te, no només per la seva ment brillant, que també, sinó perquè li importava un rave el que els altres pensessin i, sobretot, diguessin sobre el seu aspecte. Allà eren tots, com una barrera que aconseguia que el meu ànim arribés només lleument dolgut a l’escola.

Ell ho feia cada dia. Els meus herois també apareixien. Era humiliant i dolorós, però no van permetre que se’m notés. Fins que un dia aquell individu es va cansar. Només espero que la vida real li hagi donat l’escarment que van rebre els malvats a qui es van enfrontar els meus herois en la ficció.