Nosaltres, els malalts

«Aparti els seus desitjos marxistes i apetits sexuals dels nostres fills. Perdi qualsevol esperança d’adoctrinar els nostres fills per convertir-los en malalts com vostès». Aquestes paraules d’un regidor de Vox en el ple de l’Ajuntament de Madrid les llegeixo just l’endemà que em confirmin el diagnòstic d’una malaltia genètica degenerativa.

No, senyor Pedro Fernández, ningú pot adoctrinar algú altre perquè emmalalteixi, ningú es posa malalt perquè vol. En el meu cas, la malaltia va arribar per atzar, per expressió gènica, gràcies al procés que va permetre, en el meu cas, que la meva malaltia en particular es manifestés. Li podia haver tocat a qualsevol altra, però em va tocar a mi. I d’entre 100 persones 99 se’n van lliurar.

Si jo tingués fibromiàlgia, per exemple, em dirien boja, com van fer amb María José Campanario. La fibromiàlgia és una malaltia extremadament dolorosa i per això de vegades crea una depressió. Es tracta amb analgèsics molt potents, i per això a la María José van haver d’ingressar-la i medicar-la. I per això van veure vostès les fotos robades, cruels, sensacionalistes i absolutament irrespectuoses que retrataven una dona malalta i desorientada que no, no estava boja.

Si jo patís la malaltia de Lyme, es riurien de mi i farien mems cruels i sense cap gràcia sobre paparres, com han fet amb Justin Bieber. Si jo tingués una mononucleosi em dirien puta, tot i que la mononucleosi no es transmet només per via sexual. Sinó moltes vegades a través de la tos o dels estris de cuina. També seria una puta si patís la sida, tot i que persones gens promíscues i molt fidels l’hagin contret  a partir dels seus companys, o d’una violació. Altre cop puta si patís hepatitis o una malaltia del tracte urinari.

En l’entorn en què em moc les persones han d’amagar aquestes malalties, i d’altres. Recentment Taylor Swift ha sortit en un documental explicant que patia anorèxia, però que ja no la pateix. Això no és del tot cert. L’anorèxia és una addicció conductual. Per tant, una dona que ha patit anorèxia ha d’estar supervisada tota la vida, perquè sempre se l’ha de considerar com una addicta en rehabilitació. El problema és que ja corrien rumors sobre la malaltia de la cantant, i sobre que alguns concerts s’havien cancel·lat a causa dels seus problemes de salut. I quan corre un rumor així, cap companyia voldrà assegurar la gira. Així que la Taylor ha de dir això d’«estava malalta però ja no ho estic, ara estic sana, sana...».

Culpa, vergonya, estigma.

Jo m’he trobat amb aquest problema. Sabia que, si parlava de la meva malaltia, immediatament es sensacionalitzaria tot. La culpa seria meva. Jo m’ho havia buscat. Per boja, o per puta, o per no haver-me cuidat o per no haver fet exercici o, qui sap si, com diu el senyor de Vox, per haver-me deixat adoctrinar.

En la nostra societat, veiem els malalts com a culpables, i parlem dels malalts de càncer com de soldats que «lluiten contra la malaltia». Com si la malaltia fos la seva lluita individual, el seu problema personal.  Però un malalt no és cap soldat. I el càncer no és una cosa contra la qual es lluita. És una cosa que la medicina pot curar de vegades. I de vegades no.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El fet que el senyor Fernández hagi utilitzat la paraula ‘malalt’ com un insult ens demostra l’estigma que cau sobre nosaltres, els malalts, i la culpabilitat que arrosseguem.

Utilitzar la paraula ‘malalt’ com un insult hauria d’estar prohibit. Insinuar que ser homosexual és vergonyant, també.