Les gales de cine
Minut de glòria, hores de tedi
De la mateixa manera que no es perdona una pel·lícula avorrida, no ens hem de permetre una cerimònia d'entrega pesada, llastada per un inacabable rosari d'agraïments
undefined51952481 director and screenwriter pedro almodovar speaks after winni200125234907 /
Van passar els Gaudí i els Goya i estan a punt d’arribar els Oscars. El cine fa balanç del seu any acabat de passar i reparteix premis a mansalva. Però sent les pel·lícules el més important, resulta que, per moments, semblen ser-ho més encara les gales i cerimònies d’entrega de premis, l’esdeveniment, la promoció, l’aparador, l’embolcall, que el producte per si mateix. D’acord. ¿Per què no? Som al món del comprar i vendre. Comprem, doncs, la idea. Però procurem vendre-la, això sí, el millor possible.
I no sé jo si les nostres cerimònies d’entrega (diguin-se Feroz, diguin-se Gaudí, diguin-se Goya) encerten del tot en els seus propòsits. ¿De què es tracta? ¿De celebrar el cine? Fem-ho, doncs. Però de la mateixa manera que no es perdona una pel·lícula avorrida, amb caigudes de ritme, erràtica en el seu contingut, no hem de permetre’ns una celebració repetitiva, pesada, llastada sobretot per un inacabable rosari d’agraïments. Ja sabem que gairebé tot el que s’aconsegueix és gràcies a l’ajuda d’un ampli equip, gràcies a la bondat i bona voluntat de molts estranys, gràcies a pares, germans i sofertes esposes que vetllen les nostres llargues absències en rodatges llunyans. Però precisament per això, perquè ho donem per sabut, estalviem-nos –¡sisplau!– aquesta lletania tan propícia a l’ensopiment.
Crec que de la mateixa manera que es dediquen hores i hores a concebre la gala i triar al millor o millors mestres de cerimònies, s’hauria de fer servir un temps –llarg, llarg, llarg temps– a trobar una formula definitiva perquè, mantenint els guanyadors el seu minut de glòria, no el prolonguessin en minuts de tedi per als pacients espectadors. Potser n’hi va haver prou amb un emocionat «¡Moltes gràcies!» i trenta segons per premi, mentre, a la part inferior de la pantalla, corregués la cinta digital amb les mostres de gratitud i dedicatòries que els candidats, previsors, haurien facilitat per endavant als organitzadors de l’esdeveniment. Se m’acudeix això. No ho sé. Igual és una estupidesa. Però igual a algú se li encén la bombeta.
