ANÀLISI
George Steiner, la llum amarada de pluja
Mort aquest dilluns, el reconegut filòsof i crític es va enfrontar als nihilistes culturals i va mantenir el seu resistent humanisme fins al final
zentauroepp194407 oviedo asturias 25 10 01 el escritor norteamericano georg200204162612 /
Evocava George Steiner en la seva autobiografia, ‘Errata’, com en la seva infantesa al Tirol austríac la pluja amarava la llum i com un llibret d’escuts heràldics li va produir la revelació horroritzada i exultant de la immensitat d’un món per conèixer. El lluminós afany de saber i la humida malenconia que acompanya el pensament han sigut constants en la seva tasca intel·lectual fins a la seva mort aquest dilluns.
Tot en el seu naixement va marcar el seu destí: la seva família jueva germanòfona, el París gresol de modernitats, el molt literari 23 d’abril (de Shakespeare i Cervantes) i fins i tot l’any 1929, el del primer crac d’un sistema insostenible. Va viure en tres idiomes propis, alemany, francès i anglès, i va fer de l’estudi comparat dels clàssics eterns una casa plena de presències reals per sempre.
Es va enfrontar als nihilistes culturals i va mantenir el seu resistent humanisme en els seus últims anys
El seu prestigi va depassar el circuit tancat dels especialistes, perquè ell mateix va trencar amb l’immobilisme i amb les cotilles universitàries (i per això va tenir una relació problemàtica amb la ciutadella acadèmica). L’originalitat de la seva mirada i l’elegància de la seva escriptura donaven a qualsevol dels seus llibres un aire desafiador que semblava rebaixar el valor, per contrast, de l’obra d’altres esforçats estudiosos. Després de diversos anys als Estats Units, un llibre sobre Tolstoi i Dostoievski i un altre sobre la tragèdia, sent ja professor a Cambridge, va demostrar una aclaparadora versatilitat: va acceptar el 1966 substituir Edmund Wilson com a crític del ‘New Yorker’ i, l’any següent, va publicar una profunda reflexió sobre els límits que l’Holocaust i el món postbèl·lic imposaven a la capacitat de fer art amb la paraula (‘Llenguatge i silenci’). Van venir després llibres alhora audaços i brillants, com ‘En el castillo de Barba Azul’ (1971), on replicava al pessimisme cultural i desesperançat, o com ‘Después de Babel’ (1975), amb el qual va inaugurar els estudis sobre la traducció (després saquejat, com ell mateix va denunciar).
Curiositat omnívora
Steiner va ser bel·ligerant a favor d’una cultura fèrriament humanista, de poderosa vibració moral, travessada per les pors i aspiracions que fan felices o dissortades les persones. I això el va distanciar dels qui defensaven enfocaments més politicoreivindicatius o dels qui reclamaven abatre els cànons heretats i les jerarquies estètiques. No va distingir esferes creatives ni èpoques en la seva omnívora curiositat, des del teatre a la música, des de la narrativa a la pintura o la filosofia (seva és una molt llegida introducció a Heidegger de 1978), des d’Homer a Kafka i a Beethoven.
El 1989 es va enfrontar als nihilistes culturals amb un assaig polèmic, ‘Presencias reales’, en què relacionava l’experiència estètica amb la necessitat humana de transcendència. Va mantenir el seu resistent humanisme en els últims anys, ara envetat de nostàlgia i de vegades d’amarga ironia davant d’un món que havia accelerat la seva mudança i l’havia fet fora sense el seu permís. D’aquest procés d’esqueixament Steiner va deixar una crònica inoblidable, ‘Errata’, la lliçó final de l’últim humanista, en la qual la llum continua amarada per la pluja.
