Reunió Sánchez-Torra
Diàleg i desengany
Que els dos presidents s'hagin emplaçat a trobar-se pròximament a la taula de negociació havent-hi tants mals presagis ens parla de la fragilitat de l'escenari polític espanyol i català
nadeu car 1200
Fa pocs mesos Pedro Sánchez es negava a conversar amb el president de la Generalitat exigint-li com a condició prèvia una absurda condemna de la violència, una demanda que tenia unes deplorables reminiscències dels temps de l’activitat armada d’ETA. A Quim Torra no li calia censurar una violència que mai no ha defensat ni instigat, però Sánchez ho utilitzava per evitar respondre-li les trucades i per marcar paquet davant d’una dreta encabritada amb la que competia electoralment.
Alhora, el president Torra havia declarat públicament que l’acord entre el PSOE i ERC per la creació d’una taula de negociació de govern a govern no era vinculant per l’Executiu català, com si aquest govern només estigués format per membres de l’espai postconvergent i no fos una coalició amb una representació 50 a 50. La portaveu del seu partit a Madrid, Laura Borràs, havia estat especialment dura: «No és una mostra de lleialtat i de respecte amb la meitat del Govern ni amb el president Torra».
L’anunci d’una propera convocatòria d’eleccions a Catalunya, amb el suspens i la parsimònia propis d’un lliurament en fascicles, també va sacsejar les expectatives de diàleg. Torra va dir que abans de posar una data concreta a les votacions volia posar en marxa els mecanismes de deliberació que ell mateix havia rebutjat poques setmanes abans. Aleshores, Sánchez va aprofitar la situació per desdir-se, argumentant que no tenia sentit trobar-se amb un president en una situació provisional d’interinitat. Ahir diu blat, ara diu ordi.
Equilibri fràgil
El fet que aquesta setmana l’un i l’altre s’acabessin reunint i que s’hagin emplaçat a trobar-se a la taula de negociació properament, havent-hi tants mals presagis per a la consumació de la trobada, ens parla de la fragilitat i dels equilibris que hi ha a l’escenari polític espanyol i català. És una qüestió de necessitats: els socialistes han de menester aritmèticament els vots d’ERC al Congrés dels Diputats, mentre que els postconvergents estan pendents de les enquestes i van mirant pel retrovisor.
No podem preveure quant de temps duraran aquests equilibris que esmentàvem i, per tant, és difícil fer auguris sobre els èxits o fracassos de les converses. En aquest sentit, el més prudent és ser escèptic, tenint en compte que ni l’independentisme deixarà d’anhelar la independència, ni els socialistes tenen previst ara per ara facilitar l’exercici del dret a l’autodeterminació, que seria l’única, veritable i definitiva vàlvula d’escapament per a la tensió que s’ha anat acumulant durant tots aquests anys.
Notícies relacionadesDe moment, la taula de negociació serà una treva, un període de repòs que ja veurem com acaba, bo i sabent que fins ara hi ha hagut una part de l’electorat català que creia que les coses podien ser diferents amb el PP fora de la Moncloa. El desengany de les seves expectatives podria suposar, a mitjà termini, un creixement per a l’independentisme que el porti a superar el desitjat 50% dels vots.
