La 'salvameïtzació' d'Occident

A les taquilles de l’estació de Renfe, la taquillera em va oferir, com sempre, una plaça al vagó silenci. Li vaig explicar que començava a estar farta d’aquest vagó: gent parlant pel mòbil, gent menjant...  El mateix que a qualsevol altre, però a la cua del tren. Lluny de la cafeteria, i arribant l’última a la parada de taxis. I compte amb queixar-te: «¡Jo parlo si em dona la gana!». «¡Vostè a mi no em diu el que he de fer!». Si et reconeixen, molt pitjor. Ve l’habitual: «¿Vostè es creu que perquè és famosa...?».

La taquillera em diu que, si això passés, el que he de fer és notificar-l’hi al revisor. Quan l’executiu de torn (que en realitat no és cap executiu, si ho fos aniria a la classe ‘business’) li comenta a algú que «està a punt de tancar una operació», perquè se n’assabenti tot el vagó, jo espero que arribi el revisor. I llavors, tal com m’ha aconsellat la taquillera, li dic que li pregui a aquest senyor que calli. El revisor em diu... ¡que ho faci jo!

Fa cinc anys, a Chris Christie, governador de New Jersey, l’estat més ric dels EUA (vuit milions d’habitants) el van fer fora del vagó silenci per parlar pel mòbil. La notícia va ser un escàndol. No perquè l’haguessin fet fora, sinó perquè hagués gosat parlar pel mòbil.  Perquè fos tan mal educat. ¿Imaginen que haguessin fet fora Isabel García Ayuso o Quim Torra? Impensable, si el revisor passa fins i tot d’amonestar un senyoràs.

La setmana passada, Lola Herrera va abandonar l’escenari d’un teatre per culpa d’un mòbil que no parava de sonar. Jo fa temps que he deixat d’anar al teatre a Madrid excepte als del CDN, els únics en què encara pot ser que aconsegueixis que durant la funció no se senti cap mòbil. En els altres, la norma és que la gent parli, faci fotos, xategi, consulti internet o vagi rebent missatges (amb la seva notificació d’alarma corresponent) al llarg de tota la funció.

Passejar les meves gosses s’ha convertit en un esport de risc.  Quan l’animal (de quatre potes) fa caca, si tardo més de dos minuts a treure la bosseta de plàstic, surt del no-res un altre animal (de dues potes) cridant. Res de «senyora, sisplau, ¿podria recollir això?»  i ni somiar a esperar els dos minuts que tardo a buscar dins la meva bossa, no. ¡No privis el senyoràs de la seva oportunitat d’insultar una dona enmig del carrer! «¡Porca!, ¡marrana!». I cridant. Quan m’ha passat això, cap dels meus conveïns ha tingut el detall de defensar-me.

Això sí, el meu carrer és ple de burilles malgrat que cada 20 metres hi ha una paperera amb un cendrer habilitat per llençar-les. A Brussel·les et multarien amb 200 euros per llençar burilles al carrer.

Les caques de gos són biodegradables, les burilles no. El cas és que a tots els propietaris de gos que conec ens han insultat al carrer (més a les dones, per cert), però mai he vist que a ningú li recriminin llençar una burilla a terra.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa gairebé 20 anys que Ulrich Beck va publicar el seu assaig ‘Un nuevo mundo feliz’, en què exposava la seva teoria de la «brasilerització d’Occident»: els països desenvolupats s’encaminen, per la via de la globalització neoliberal, a una era de subocupació i precarietat.

M’agradaria afegir que estem vivint de passada «La salvameïtzació d’Espanya»: la mala educació s’estén com un virus i es manifesta en qualsevol àmbit del nostre dia a dia. Aquí té raó qui més crida. Sortir al carrer és un esport de risc. Viatjar, una gesta.  Anar al teatre una tortura. Ser tímida i educada, una maledicció.