Érem pocs, molt pocs

El passat 25 de gener al Teatre Joventut de l’Hospitalet els Joglars va estrenar la versió en català de la seva obra ‘Señor Ruiseñor’ (inspirada en la figura de Santiago Rusiñol i en la música de Manuel de Falla), que s’ha representat amb èxit per tot Espanya des de la seva estrena a Valladolid el gener de 2019.

Els Joglars és, amb la Fura dels Baus, el grup teatral emblemàtic de la meva joventut i de tots els anys de la transició de la dictadura a la democràcia a Catalunya: sempre fidel a l’objectiu de la crítica a qualsevol poder a través de la sàtira i l’humor, amb les eines del talent i l’enginy. Potser algú encara recordi que el pin de la màscara de la tragèdia amb la boca ratllada amb un traç vermell i la llegenda ‘llibertat d’expressió’ es va dissenyar el 1977, l’època del consell de guerra a Albert Boadella i els seus companys per l’obra ‘La torna’.

Durant molts anys, Els Joglars van presentar les seves estrenes a Barcelona amb una acollida excel·lent, quan semblava que anaven consolidant un públic culte i popular, amb sensibilitat social, poc sectarisme polític i interès per l’art, suficient com per fer viables iniciatives teatrals de qualitat i poc complaents amb les administracions que donaven subvencions. Amb Els Joglars, primer dirigit per Boadella i ara per l’extraordinari Ramon Fontserè, riem de les olimpíades, l’Opus, sant Vicent Ferrer,  Dalí,  Pla i, ¡fins i tot! de Pujol. El nacionalisme no solia sortir ben parat de les seves obres però, gràcies a l’«extraordinària amplitud de mires» amb què se sol autodefinir, la trajectòria de la companyia seguia en ascens malgrat alguna ganyota displicent d’Ubú i del seu seguici (sempre pitjor que el mateix Ubú).

Tot va canviar a partir de 2003, quan Boadella va fer pública la seva participació en el nucli fundacional de Ciutadans i va saltar de les pàgines dels espectacles a les de política donant suport, sempre amb el seu to irreverent i paròdic, a una iniciativa declaradament antinacionalista. L’assistència a les representacions dels Joglars a Catalunya va caure en picat, la seva presència en els mitjans públics –mai excessiva– pràcticament es va extingir, i fins i tot sectors pròxims al PSC i identificats culturalment i estèticament amb aquesta mena de teatre van marcar distàncies amb els còmics. Boadella va marxar a Madrid, a dirigir els Teatros del Canal, i els Joglars va passar a ser, per als atribolats barcelonins aliens a la militància patriòtica, una opció poc freqüent i bàsicament ‘off Broadway’, lluny dels teatres del centre de la capital.

Qualsevol hauria dit que els Joglars perdien un determinat públic (aquell més identificat amb el nacionalisme català en la seva modalitat secessionista) per guanyar-ne un altre, més afí al mal anomenat constitucionalisme o, en definitiva, el sector de catalans no partidaris de la independència, almenys en els termes maximalistes i altament despectius en què es planteja. Però això no va passar. Els teatres es van buidar dels espectadors de sempre i no hi van acudir legions de centristes liberals i espanyolistes a suplir en taquilla la defecció dels catalanistes ofesos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’obra ‘Señor Ruiseñor’, que es va representar en una funció única a Hospitalet és magnífica: divertida, espurnejant, crítica i amable. Els seus nivells de virulència política són perfectament assumibles amb humor per un públic adult (moralment adult), sigui quina sigui la seva ideologia, i els sis actors omplen l’escenari amb molt dinamisme, com si la companyia fos del doble de membres almenys. El seu missatge explícit no pot ser més universal, transversal si es vol: l’autèntica pàtria de la humanitat és l’art, i som més de Dant o Picasso que del lloc en què, per mer atzar, vam venir a néixer. És l’art i la bellesa el que ens agermana, no el suposat parentiu amb alguns carnissers medievals que poblaven el territori on avui paguem els impostos.

Si a això hi unim una posada en escena elegant i funcional, una música intel·ligentment acoblada i el fil conductor de la història a través de Rossinyol/Rusiñol i la morfina, s’explica perfectament el seu èxit a tot Espanya al llarg del 2019. No obstant, el bonic Teatre Joventud no es va arribar a omplir. Es va fer més que evident que els qui no participem del ‘mainstream’ patriòtic català no tenim capacitat de mobilització, som menys lleials amb els artistes que s’han oposat a un determinat tipus de poder (els independentistes ho són extremadament amb els qui s’han oposat a l’estatal) i ni tan sols sabem quins són els productes culturals amb què podem experimentar una certa satisfacció estètica i política. Potser els Joglars no podien esperar generositat dels sobiranistes catalans, però ha constatat que tampoc la rebrà de l’altre costat de la vorera. I veig amb un estupor amarg que els soferts terceristes catalans no donem per omplir un teatre.