Reptes davant de l'emergència climàtica
Quatre futurs per a la transició energètica
La transició energètica en marxa no pressuposa necessàriament un desenllaç climàtic i geopolític feliç; caldrà treballar dia a dia
mundo-futuro
¿Com afectarà la transició energètica a la geopolítica? Un grup d’investigadors i experts en relacions internacionals reunits a Berlín el 2018, proposen quatre escenaris possibles:
1.- Gran Pacte Verd. Pressuposa la plena cooperació entre països, partint d’un compromís mundial de col·laboració en la lluita contra el canvi climàtic i que els mercats financers desinverteixen en actius de combustibles fòssils, reassignant aquest capital a empreses baixes en carboni. En aquest escenari, una onada de globalització verda, com la que preveuen els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de les Nacions Unides, permetria a tots els països compartir els beneficis de la descarbonització. Els estats petroliers serien compensats per fer realitat una transició no traumàtica cap a una economia sostenible. La concreció d’aquest escenari de baixa fricció geopolítica implicaria un doble triomf: per al clima i per a la seguretat mundial.
2.- Disrupció tecnològica. Assumeix que els avenços tecnològics condueixen al món per un camí diferent. Per exemple, una gran millora en la capacitat d’emmagatzemament de l’electricitat fa que les energies solar i eòlica siguin més fàcils d’integrar a la xarxa i se’n puguin reduir encara més els seus costos. Els EUA i la Xina lideren un gran salt d’escala en l’aplicació d’aquesta tecnologia, però la competència entre ells porta a una fractura del món en dos blocs que rivalitzen per controlar les noves matèries primes requerides per la transició energètica, com les terres rares, el cobalt i el liti. La carrera per les energies netes ajudaria a mitigar el canvi climàtic i reduiria el paper dels combustibles fòssils, tot i que algunes regions podrien perdre influència global. Europa, per exemple, quedaria endarrerida respecte a la Xina i els EUA a causa de la deficient integració del seu mercat únic. Rússia es podria alinear amb la Xina, i alguns països en desenvolupament quedarien exclosos dels beneficis del ‘saber fer’ en energies netes, cosa que portaria a l’incompliment dels ODS. Per la seva banda, els productors d’hidrocarburs s’haurien d’adaptar ràpidament a la caiguda de la demanda. Alguns no ho aconseguirien i les tensions geopolítiques augmentarien a l’Àfrica subsahariana, l’Orient Mitjà i l’Àsia Central.
3.- Nacionalisme brut. Preveu que les eleccions en les principals democràcies del món donin el poder als populistes i el nacionalisme es dispari. Les polítiques d’«el meu país primer» prioritzen l’autosuficiència i afavoreixen les fonts domèstiques d’energia sobre les importades. Com a conseqüència del proteccionisme, que limita les economies d’escala, els mercats energètics es fragmenten, i s’enlenteix el seu avenç cap a la descarbonització. En aquest escenari, els exportadors de combustibles fòssils produirien tant com poguessin i les rivalitats pel poder marginarien l’ONU i debilitarien les institucions multilaterals, amb la UE inclosa. Tot això faria naufragar l’Acord de París i amb ell els avenços en la mitigació del canvi climàtic, cosa que, entre altres efectes indesitjables, conduiria a la multiplicació dels riscos i conflictes geopolítics.
La carrera per les energies netes ajudaria a mitigar el canvi climàtic i reduiria el paper de combustibles fòssils
4.- Desorientació. Planteja que la continuïtat amb el present dona lloc a una sèrie de clubs energètics amb poca cooperació entre ells. El 2030 les energies renovables han incrementat el seu pes en el ‘mix’ energètic global, però sense aconseguir erradicar el domini dels combustibles fòssils. La velocitat de la transició energètica és massa lenta per mitigar el canvi climàtic però massa ràpida per permetre l’adaptació de la indústria dels hidrocarburs. Com a resultat, algunes petrolieres estatals fan fallida i les restants s’agrupen en un grapat de gegants energètics que competeixen entre si. L’OPEP col·lapsa i, a mesura que les arques de l’estat es van buidant, els països productors de l’Orient Mitjà i l’Àfrica, juntament amb Rússia, entren en un període de gran agitació política i social. D’altra banda, amb prioritats divergents, la Xina, la UE i els EUA es doten d’estratègies energètiques molt diferents. A més de comprometre la mitigació del canvi climàtic, aquest escenari propiciaria un increment de la desigualtat energètica, l’accentuació dels actuals desequilibris econòmics i geopolítics nord-sud i l’abandonament dels ODS.
Així que ja ho veuen, la transició energètica en marxa no pressuposa necessàriament un desenllaç climàtic i geopolític feliç. No hi ha la complaença i, com se sol dir, el futur caldrà treballar-lo dia a dia.
