Deixem de planificar les coses

Tots –bé, els éssers una mica macabres com jo que pensem sovint, gairebé diàriament, en la mort, en la pròpia, en la dels altres, en el meu cas en la de tots menys en la de dos éssers petits (tot i que ja no ho siguin, sempre ho seran) que depenen de mi i la desaparició dels quals és impensable, o sigui, impossible de pensar, tot i que sí que he pogut mig imaginar-la d’aquí a 100 anys, quan tots dos siguin uns vells d’abundants cabells blancs i pantalons de pana color mostassa, bonics com dos roures vells, havent viscut una vida plena, generosa i valenta– auguràvem que Pasqual Maragall moriria abans que la seva dona i acompanyat, cuidat i protegit per ella.

Doncs resulta que no. Diana Garrigosa va morir dilluns passat als 76 anys «de forma inesperada» segons alguns mitjans. No sé si la mort pot arribar de forma inesperada als 76 anys, ni tan sols de forma sobtada, la mort ens ronda durant tota la vida, de vegades més a prop, de vegades més lluny i a partir de certa edat s’instal·la a viure en nosaltres, tot i que sigui en un racó recòndit i secret, tot i que totes les altres coses siguin lluminoses i apassionades.

És una mica com l’amor, la mort: mai esperes enamorar-te (almenys a partir de certa edat, abans, si eres mínimament curiós, t’enamoraves cada dia, quan posaves un peu al carrer) i no obstant ho esperes, mai esperes morir-te i no obstant saps que pot passar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que potser hauríem de deixar de planificar les coses, sortir al carrer, disfrutar del bon temps, intentar fer cada dia les dues o tres coses que ens agrada fer. Passar de tot. Deixar de preocupar-nos tan greument per estupideses. Deixar d’odiar desconeguts (això ho dic pels que utilitzen les xarxes, els que no les freqüenten són una mica més pudorosos amb els seus odis i enveges). Deixar de pensar en la «carrera». Alguns dels meus amics parlen més de la seva suposada carrera, de les seves petites o grans lamentables fites, que de la seva vida. Deixar de parlar de diners, gastar-se’ls sense més ni més.  

D’aquesta macabra i fastigosa lliçó que és la mort només se’n pot aprendre una cosa: la vida. Els bars sorollosos plens de gent apinyada i de bon humor. Les canyes de cervesa al sol. No hi ha bars divertits, ni sol a l’hivern, ni desconeguts amb ganes de conversar en gaires llocs del món, però aquí sí. Dir-los als imbècils que són imbècils i als inútils que són inútils, i als malvats, malvats. Deixar de témer les conseqüències. El que abans es deia riure’s del mort i de qui el vetlla. Deixar de caminar de puntetes i caminar sempre cap al mar o cap a on siguin la festa i la gent que ens estima. I si vols un gos, compra-te’l ja.