Recuperar una tradició cultural
Veure teatre a la tele
Pot ser que gravar teatre sigui una aberració, però també és l'única forma que un art que és efímer per naturalesa romangui
zentauroepp37381891 icult adaptaci n teatral de merc rodoreda la senyora fl170228162324
Si em pregunten què és el que m’ha convertit en una apassionada del teatre els respondré sense dubtar-ho que hi ha dos clars responsables: la meva mare, que em portava a veure teatre familiar cada diumenge a la tarda, i la televisió. Sí, ho han llegit bé. Va ser en un televisor Elbe de pantalla minúscula on vaig veure obres que em van marcar per sempre i de les quals encara avui, puc recitar passatges sencers: ‘El verí del teatre’, de Rodolf Sirera; ‘El temps i els Conway’, dirigida per Mario Gas, o el ‘Cyrano de Bergerac’ de la Companyia Flotats en són només alguns exemples. Eren els 90 i en aquella època era normal que s’emetés teatre per televisió. A la web d’RTVE tenen un arxiu de teatre en català que és or, on es poden veure muntatges que s’han convertit en clàssics: el ‘Terra Baixa’ que Montanyès va dirigir al Teatre Lliure; ‘Quartet’, de H. Muller, amb la gran Anna Lizaran, també del Lliure; ‘Glups’, de Dagoll Dagom, i un llarg etcètera. A l’arxiu es combinen obres expressament adaptades per a televisió amb obres de teatre gravades. Desgraciadament, només podem veure obres fins a l’any 1995, moment en què l’arxiu s’interromp per sempre.
Hauran sentit dir que gravar teatre és una aberració, i ho subscric, però també és l’única forma que un art que és efímer per naturalesa romangui. Els joves d’avui dia mai podran veure la Lizaran en un teatre, però ho podran fer en una pantalla, i això, els asseguro, és millor que res. Se’m posen els cabells de punta veient-la a ‘Quartet’ o a ‘Maria Estuard’, obres que jo mai vaig veure en directe però que puc recuperar gràcies a aquest extens arxiu. Als 90 hi havia molt poques cadenes, però s’apostava pel teatre de manera clara i contundent. Avui, en canvi, tenim plataformes per a tots els gustos i canals de tot tipus, però veure teatre a la tele és una cosa excepcional i puntual.
Emetre teatre a la televisió no és en absolut car i suposa una aportació intangible al nostre patrimoni cultural. Totes les obres que es veuen als nostres teatres haurien de ser de domini públic una vegada produïdes i explotades. Jo mateixa, que em dedico a això, no puc veure-ho tot. Seria formidable que, en lloc de veure cada nit la sèrie de torn, un pogués veure l’obra que es va perdre la temporada passada o tornar a veure aquell muntatge que tant el va impressionar. ¿Per què no recuperar aquesta tradició que era tan habitual fa dècades? Estic segura que hi ha molts joves i no tan joves que no van al teatre perquè, simplement, pensen que és una cosa que no va amb ells, però que si, com em va passar a mi, el descobreixen mitjançant la televisió, se’n convertiran en espectadors habituals. Emetre teatre és un deure de la televisió pública, així que espero que la meva petició no caigui en sac foradat i aviat puguem veure teatre a TVE i a TV-3 i el 33 de manera habitual. Mentre això no passi, jo continuo disfrutant de les obres que van marcar la meva adolescència i que es poden trobar a internet.
