Temps passats
El bressol del tirà
La nostàlgia, aquest verí paralitzant que ens atrapa en el llavors, és el sentiment més inútil del món
nostalgiaw
No es deixi atraure pels tons pastel. No caigui en la temptació de decorar el seu menjador amb mobles que semblen trets d’una classe d’EGB. Deixi’s de vinils, no mastegui xiclets amb sabor ‘vintage’. No miri enrere, no ho faci. I si està a punt de fer-ho, continuï llegint i apunti: la nostàlgia és el sentiment més inútil del món. La ràbia és capaç de moure muntanyes, també l’esperança. I fins i tot la tristesa –sentiment inequívoc del final de les coses– li servirà per mesurar-se davant de si mateix, les seves pors i els seus sentiments i per això mai, mai, s’ha d’esquivar.
Cap temps passat va ser millor, el que passa és que vostè està –com jo, ella o nosaltres– més sol que cap altre humà que ens va precedir. Que la nostàlgia, verí paralitzant que ens atrapa en el llavors, és una epidèmia ho demostren també els llibres sobre l’assumpte. Un és el de Diego S. Garrocho, ‘Sobre la nostalgia: damnatio memoriae’ (Alianza, 2019) on reflexiona sobre aquesta manera tan tramposa de fer memòria capaç de convertir en condemna fins a un moment gloriós de la nostra vida al no poder superar-lo o repetir-lo.
Però si hi ha una prova que aquesta emoció és filla de la solitud i l’aïllament és ‘Farenheit’, el programa més longeu d’Europa dedicat als llibres. El produeix RAI 3, l’emissora de la ràdio pública italiana dedicada a la cultura. S’emet de dilluns a divendres de 3 a 4 de la tarda –¡valents!– i em va conduir fins a ell Giosuè Calaciura, autor d’un llibre bellíssim, ‘Los niños del Borgo Vecchio’ (Periférica, 2019), novel·la sobre la infància i les misèries materials i morals d’un barri de Palerm on tampoc hi ha nostàlgia perquè ni la infantesa ni el passat són bons ‘per se’.
Quan crema un llibre
Calaciura és, a més d’un sicilià de ploma ferotge i subtil capaç d’escriure ficcions que envejaria Fellini, un dels guionistes de ‘Farenheit’, meravella que arrenca cada dia explicant l’actualitat –una efemèride, el preu de la llimona o les inundacions a Venècia– a partir de la literatura. És tan senzill que resulta provocador i encara ho és més que portin 20 anys contestant a la mateixa pregunta que dona títol a la secció «¿Què crema quan crema un llibre?». A això respon cada dia una persona diferent: llibreters, lectores, mestres, doctores, estudiants, policies... Uns saben de lletres, altres més de números i fins i tot contesta gent que no ha llegit mai un llibre, perquè si alguna cosa fa bé ‘Farenheit’ és periodisme: no descarta realitats i aspira a tots els oients.
Però és una altra secció, ‘Caça al llibre’, la que confirma que la necessitat de l’ésser humà d’olorar un altre ésser humà és sempre peremptòria. En aquesta, la gent truca demanant ajuda per aconseguir un títol que no aconsegueixen trobar. Sembla estrany en un moment on tot es pot adquirir en un clic, ¿veritat? Però no és estrany, és més vell que la llum, és gairebé revolucionari. Es nota al sentir la veu nerviosa del xaval d’Amalfi explicant que acaba de descobrir Flannery O’Connor i en vol més. Mentre ell explica la seva història, un senyor truca des de Roma per oferir-li l’edició que busca i el noi s’emociona i dona les gràcies i el cas queda resolt.
Han unit molts lectors d’aquesta manera. Gent que, a més d’un llibre, busca una coincidència. Un frec, una carícia que diu «jo també vaig veure el que vas veure» en aquesta ‘Sang sàvia’ que va firmar una de Geòrgia, que podria ser italiana, siciliana o andalusa, perquè la mesquinesa –com la nostàlgia– no té fronteres perquè no és delicte.
Notícies relacionades‘Farenheit’ és, a més d’útil, bonic i commovedor. No remarca res, ho exposa tot. També la falta que ens fa la veu de l’altre. Mentre els seus oients parlen i intercanvien, ningú troba a faltar res: ni el llibre anhelat, ni el temps perdut, ni un altre règim. Perquè aquest és el risc de mirar sempre cap enrere amb ulls de caramel: la pèrdua de matisos i perspectiva.
Ho va advertir un altre sicilià, l’Andrea Camilleri, que malgrat haver creat al comissari Montalbano –feliç que la pasta, les dones i les lleis siguin com les d’abans– va evitar aquesta emoció fora del foli en blanc, conscient que idealitzar el passat pot ser un bon recurs literari, però és un llast per a la vida i les societats. «La nostàlgia et fa veure menys perilloses algunes situacions perilloses», li va dir a Ernest Alós en les pàgines d’aquest diari. Semblava advertir una cosa que avui confirmem: que idealitzar el passat engendra tirans. Per això, no es refugiïn allà, no siguin covards. Facin cas a Camilleri, inventin una esperança i evitin, per precaució, els tons sípia i pastís.
