La crisi del Mobile World Congress

Davant la insistència de la vicepresidenta Carmen Calvo que el MWC no s’ha suspès pel coronavirus, sinó per la cascada d’empreses que han cancel·lat la seva assistència, es pot no banalitzar els efectes del virus, però tampoc deixar passar l’ocasió per obrir debats necessaris entorn de la tecnologia que promou el MWC. En un moment en què sabem que l’escandalosa participació de Cambridge Analytica va propiciar la victòria de Trump (recordem la multa de 5.000 milions de dòlars a Facebook per la cessió de dades), que l’ús de la tecnologia i WhatsApp no han sigut menors per portar Bolsonaro a la presidència i que Google llegeix els nostres correus, podem preguntar-nos quina tecnologia propiciem, per a qui. És necessari preguntar-nos si Barcelona ha d’operar sol com el recipient del MWC o pot, des del Govern, des del seu ecosistema d’empreses i centres d’investigació, incidir-hi perquè la tecnologia i la seva producció siguin el que han de ser: una eina de distribució de la riquesa al servei de construir societats més democràtiques i sostenibles.

La cancel·lació del MWC és, des de la perspectiva de la sobirania tecnològica, una oportunitat (una obligació) per abordar com impulsar la sobirania tecnològica des de la ciutat i la ciutadania, com garantir que tenim la capacitat de decidir com volem que es gestionin les nostres dades o que les tecnologies respectin drets fonamentals. Més enllà de retòriques buides que apel·len l’‘humanisme’ tecnològic, es tracta de recuperar la sobirania. La sobirania de les dades, del ‘software’; sobirania sobre la privacitat. El nostre present es compon de distopies del control, d’una tecnologia que determina la vida, la destinació de la humanitat, i per a això ja no necessitem la ciència-ficció: tenim les grans empreses tecnològiques, moltes d’aquestes assídues al MWC.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’ha de plantejar com el MWC pot donar joc a aquest ecosistema d’empreses tecnològiques locals que estan treballant amb ‘software’ lliure, potenciant la lògica de la cooperació, i estàndards oberts per promoure una tecnologia sobre la qual tinguem el control i no al revés. La intel·ligència artificial està en plena efervescència: el moment és ara. Barcelona té la capacitat de generar espais de treball entre universitats, empreses privades, comunitats, desenvolupadors/es, programadors/es que treballin per fixar estàndards universals sobre els algoritmes que s’alimenten amb les dades que produïm cada dia, les dades que nodreixen els dispositius d’intel·ligència artificial i que es recullen amb els dispositius que s’exposen en el MWC. Obrim el debat. «Abans que al ‘software’ se li atribuís ‘copyright’, s’utilitzava lliurement en el camp de la ciència. L’ètica de compartir el coneixement [és] un dels seus aspectes claus», deia David Arroyo Menéndez recentment.

Barcelona serà capital científica, així que ¿com no utilitzar el seu esdeveniment tecnològic més important per promoure el ‘software’ lliure, per potenciar un model de desenvolupament tecnològic democràtic i garantista amb drets digitals fonamentals? Això suposaria menys beneficis astronòmics per als monopolis tecnològics i més redistribució entre empreses, cooperatives, autònoms que es dediquen al desenvolupament. Redistribuir la riquesa del MWC a tall de protegir les nostres dades, el petroli del segle XXI, unit a l’imperatiu de millorar les condicions laborals de la fira del mòbil i les seves empreses participants. Això implicaria canviar el model de ‘fira’ i dissenyar-lo de manera més conforme a l’emergència climàtica i la lògica de la cooperació, més que a la del creixement econòmic ‘ad eternum’. Un model que, com a ciutat, tenim la potència i la intel·ligència per abordar de manera holística. També per revertir-lo.