Polèmica al Parlament
En defensa pròpia
L'alcaldessa de Vic no semblava conscient de la xenofòbia de les seves paraules quan es va referir a l'«aspecte» català
la-alcaldesa-de-vic-jxcat-pide-a-los-catalano-hablantes-que-no-cambien-al-castellano-cuando-tengan-delante-a-una-persona-que-por-su-aspecto-fsico-o- /
Si puc triar, als racistes els prefereixo declarats, perquè això t’estalvia molts disgustos i desil·lusions. No vull dir amb això que senti la menor simpatia per aquests individus. En absolut. Però és que quan s’anuncien amb veus i escarafalls els veus venir de cara i saps de què van en les seves llastimoses existències. Reconec que m’espanta aquesta gent tan carregada d’odi; m’espanta la seva agressivitat, la seva disposició a la violència, verbal o física, per més que de vegades fins i tot sembli que tenen el seu cor quan, després de deixar anar la seva última càrrega d’odi, s’ofenen si com a resposta els diuen ‘xenòfobs’ o ‘supremacistes’.
Però els que de veritat em fan por són els racistes que semblen no ser del tot conscients de ser-ho. Els que, tot i que allotgen una íntima convicció de pertànyer a alguna cosa (diguin-li raça, poble o cultura) superior, no ho manifesten obertament. Potser perquè en el fons, en algun lloc de la seva ment, hi ha un punt de llum (de vegades més petit que un llumí en un pou) que els suggereix que això és menyspreable.
Són persones que es creuen representants i defensores d’una noble causa, cosa que, pel que sembla, justifica que siguin capaços d’obrir la boca per deixar anar autèntics disbarats sense vacil·lacions, com recentment ha fet Anna Erra, l’alcaldessa de Vic, en la sessió de control del Govern al dir que «cal posar fi al costum de parlar en castellà a qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembli catalana», convençuda d’estar amb això defensant la llengua catalana. Mentre que uns hem anat a mirar-nos al mirall a la recerca d’aquests evidents trets facials que suposadament ens identifiquen com a autèntics catalans, m’imagino aquesta senyora preguntant-se què ha fet malament, a què venen les reaccions d’estupor i rebuig. I això és el que em sembla greu, que no semblava conscient de la xenofòbia que contenien les seves paraules.
¿Saben que penso? Que és de justícia poètica que hagi estat precisament la llengua la que li hagi jugat una mala passada.
Com ho fa amb tots aquells que creuen que no se’ls nota el racisme quan camuflen el seu sentiment de superioritat en diminutius i diuen ‘negret’ o ‘morenet’ i no ‘negre’. Els diminutius, tan dolços, tan tendres, tan simpàtics ells. Tan de bones persones. Però els diminutius no són tan dòcils com ells pensen.
Notícies relacionadesLa llengua ens ofereix molts recursos entre els quals escollir per expressar-nos. L’elecció no és neutra. La paraula escollida, l’ordre, el to diuen molt més del que creiem i en ocasions deixen aflorar el que realment pensem i crèiem estar ocultant. Sabem que el llenguatge és també manipulable; però aquesta manipulació és una arma de doble tall, que requereix domini i intel·ligència.
En el cas de l’alcaldessa de Vic les seves pròpies paraules l’han posat en evidència. I m’agradaria creure que ha sigut la mateixa llengua, farta d’estar en mans d’aquests valedors tan desagradables, a qui l’alè els fa olor de racisme, la que ha actuat en defensa pròpia.