Ens fa mal aquesta Espanya

«Pensin, pensin, pensin». La frase no va deixar de repetir-la l’expresident uruguaià Pepe Mujica en el diàleg públic que vaig mantenir amb ell, dies enrere, al Palau de la Generalitat. Així que pensem. Pensem per què Espanya es troba en aquesta cruïlla territorial. I fem-ho amb honestedat i perspectiva. Perquè seria reduccionista, o interessat, circumscriure a Catalunya els problemes territorials d’aquest país. Segons el meu parer, hi ha quatre factors més que demanen una resposta valenta i compromesa per fer viable aquest projecte comú anomenat Espanya.

Més que Madrid

El primer és la necessària descentralització del poder que acapara Madrid. Un poder que és polític, institucional, econòmic, financer i mediàtic. Madrid s’ha convertit en un gran aspirador que, alimentat per l’«efecte capitalitat» i amb el dúmping fiscal com a manifestació més visible, succiona recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d’influència en detriment de l’equitat. No em cansaré de repetir-ho: Alemanya ubica el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem Federal a Karlsruhe; la Cort de Finances, a Munic; el Tribunal del Laboral, a Erfurt; el Tribunal Social, a Kassel; i el Tribunal Administratiu, a Leipzig, mentre que Berlín queda com a capital política i Frankfurt exerceix de capital econòmica amb les seus del Banc d’Alemanya, de la principal borsa del país i del Banc Central Europeu. Per tant, ¿on rau l’essencialitat que tot sigui a Madrid? Des de l’Estat Major de la Defensa fins a la seu central de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, ubicada a Chamartín, a gairebé 400 quilòmetres del mar més pròxim. ¿És això eficient? ¿És just? ¿És raonable?

L’Espanya interior

Hi ha un altre desafiament territorial que està emergint amb tota la seva cruesa. És el de l’Espanya interior, l’Espanya despoblada, tant temps abandonada i que demana una acció conjunta de les Administracions. Necessitem frenar l’hemorràgia demogràfica, combatre les injustícies que engendra la desertització humana en la gent que la pateix en el present, i visibilitzar una terra carregada de valors i d’oportunitats. La fractura territorial que ha provocat la despoblació és alarmant i hauria de centrar la preocupació dels que s’omplen la boca d’Espanya fins a ennuegar-se, ja que el 80% dels pobles de catorze províncies espanyoles estan en risc d’extinció. Aquesta ferida al mapa no es cura amb banderes ni amb himnes. A més, està molt relacionada amb les injustícies que pateixen agricultors i ramaders. No podem ignorar aquesta realitat. Hi ha un elefant a l’habitació, sí. Diguem-ho i actuem ja.

Un país invisibilitzat

El tercer repte territorial que demanda una resposta no s’explica amb xifres ni percentatges. En molts àmbits, des del Parlament fins al ‘Telediario’, falta un reconeixement emocional més gran de la diversitat i pluralitat d’Espanya. Aquest país, tantes vegades pensat i repensat des del norantavuitisme, no s’esgota en l’M-30, l’M-40 o l’M-50, com no acaba en una llengua, ni en una cultura ni en una identitat. És insostenible, i contraproduent, mirar, sentir i voler Espanya d’una manera uniforme i monolítica. «Em fa mal Espanya», va escriure Unamuno. Avui, el que a molts ens fa mal és com s’entén Espanya i quin lloc se’ns hi reserva si saludem amb un ‘bon dia’, ‘bos dies’ o ‘egun on’, o si habitem a la perifèria.

En els últims anys, molts falsos patriotes s’estan volent apropiar d’Espanya. I no per amor sincer, sinó pel més deslleial interès. De vegades, un té la sensació que en aquells temps funestos i manipulats del NODO es parlava més de tradicions, manifestacions culturals i territoris «de províncies» que avui. El Bierzo, l’Alcarria, les Villuercas, la Ribeira Sacra, La Montaña, les Cuencas Mineras, la vall del Bidasoa, la Tierra de Cameros, l’Empordà, el Matarranya, el Maestrat, l’Horta, la Marina, el Camp de Cartagena, els Pedroches, la Serra de Tramuntana i les platges de la Gomera. Disset comunitats, centenars de comarques, més de vuit mil pobles i milers d’aldees. Tot això conforma Espanya, tot i que sigui una Espanya invisibilitzada. Per això, aquesta llarga i estèril partida de ping-pong entre Madrid i Catalunya s’ha d’acabar.

Nou finançament

Notícies relacionades

Puig, després del pacte PSOE-ERC: «Es comença a entreveure una solució per a Catalunya»

Ximo Puig carrega contra l'«antipatriòtic paradís fiscal» madrileny

Finalment, és urgent que l’Estat abordi l’aprovació d’un nou sistema de finançament autonòmic. Presideixo la comunitat més mal finançada de totes. El País Valencià rep 2.000 milions menys a l’any que Galícia i 4.000 menys que Cantàbria, que tenen una renda per càpita similar a la valenciana. És inacceptable. I quan els valencians reclamen un canvi en el finançament, ho fem per tres motius. Primer, perquè la nostra no és una reivindicació identitarista: és només una qüestió de justícia, d’igualtat i de respecte. Segon, perquè un finançament just de les comunitats és l’única manera de garantir un Estat del benestar fort que millori la vida de la gent i augmenti la igualtat d’oportunitats. I tercer, perquè un repartiment més just i equitatiu dels recursos serà la millor manera de cohesionar Espanya. Sense greuges ni asimetries entre ciutadans.

És l’hora d’una transició territorial a Espanya que transcendeixi la qüestió catalana. Catalunya, és evident, necessita una sortida política al carreró on ha sigut arrossegada. No es pot girar l’esquena a la meitat de la població d’una comunitat, sigui com sigui aquesta meitat. Ja n’hi ha prou de prejudicis. Comencem a dialogar. Busquem, de veritat, el pacte. Perquè la solució, al desafiament català i als altres reptes territorials d’aquesta nova transició, passa per una mateixa actitud: obrim els ulls, mirem com és aquest país, i adaptem-nos a aquesta realitat múltiple, diversa i plural. Com diria Pepe Mujica, pensem. I actuem.