'La isla de las tentaciones' i la ressaca de Sant Valentí

Aquesta setmana ha acabat el ‘reality’ ‘La isla de las tentaciones’, que ha aconseguit unes quotes d’audiència estratosfèriques. En aquest programa, es pagava a uns nois per «temptar» unes noies i aconseguir tenir sexe amb elles, gravat, perquè ho veiessin gairebé tres milions de persones. Avui, aquests nois són estrelles televisives.

Però, paradoxalment, si una noia va a un hotel per mantenir relacions sexuals amb un executiu a canvi de diners, l’anomenem prostituta.

Com bé reconeix Diana Aller, guionista, el ‘reality’ està guionitzat, té una narrativa. Evidentment, si a la Fani o a l’Andrea els ha vist tot Espanya tenint sexe és perquè han donat el seu consentiment perquè es mostrin les imatges. Si no, la multa per a la cadena hauria sigut majúscula. I ¿qui posa les banyes a la seva parella sabent que se’n pot assabentar mig Espanya? La dona que creu que ho rendibilitzarà: que després farà entrevistes per a revistes i platós, i bitlles en discoteques, i engrossirà significativament els seus ingressos.

En un format diferent de televisió, la història tracta d’una parella que té dos fills, un d’ells, amb autisme. El pare és un marit afectuós i treballador, però abocat en la seva feina. La mare és la que s’entrega al fill que la necessita. Gairebé no surt. El dia que ho fa, li demana al cambrer una cosa que l’ajudi a «escapar-se de la seva vida». Ell li ofereix, primer, un còctel. Després, el seu telèfon. Per últim, sexe i afecte.

En el primer cas, els cossos, el sexe i l’amor són serveis i mercaderies en un mercat. Es compren, es venen. S’utilitzen com a moneda de canvi per accedir a alguna cosa millor.

En el segon cas, la relació amb el cambrer salta quan la filla menor ho descobreix i traeix la mare a l’explicar-ho. En cap moment passa pel cap de ningú la idea del divorci. Hi ha un compromís, una infraestructura de lleialtats, una família amb quatre integrants que es necessiten entre si, en una xarxa d’interdependència... Hi ha sentiments ferits, gelosia, rancors... Però la infidelitat treu a la llum que la mare es trobava superada, sola. Que la germana es considerava desplaçada per un germà que requeria tanta atenció. Que el pare se sentia un inútil, incapaç de relacionar-se amb el seu propi fill, que no és el ‘nen daurat’, una extensió de si mateix amb la qual ell havia fantasiejat.

En ‘La isla de las tentaciones’ no es parla d’amor, sinó de capitalisme: d’embolics sentimentals que es deixen quan ja estan utilitzats, de relacions de ‘zapping’ i de cossos ‘kleenex’. ¿La Fani s’avorreix? Ho soluciona amb sexe. ¿Li importa una mica humiliar el seu nòvio en directe? No. ¿El seu nòvio era un actor? ¿Fingeix? ¿Per què mostren la seva intimitat a tres milions de desconeguts? Mai ho sabrem.

‘Atypical’ (melosa i cursi com és) parla d’amor, de com ningú és perfecte, de com gairebé ningú compleix les expectatives que havíem dipositat en ells... Parla de la vida real, del dia a dia, de la necessitat de donar-se suport els uns als altres en els moments difícils, de saber dialogar, de saber perdonar, de saber entendre els altres. I de com el veritable amor va molt més enllà del sexe, dels ‘resorts’ vacacionals, dels cossos formidables i dels filtres d’Instagram.

Aquest article el llegirà vostè des de la ressaca de Sant Valentí, un dia en què per demostrar amor s’ha de sortir a sopar i comprar alguna cosa: s’han de gastar diners i s’han de mercantilitzar sentiments. 

El que resultaria veritablement revolucionari seria no haver comprat res. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I haver regalat temps. 

Temps per intentar entendre i omplir (en la mesura possible) les veritables necessitats de la gent que estimem.