Posant oli a la cadena investigadora

Com si fos l’avi Cebolleta explicant les seves batalletes al tebeo, encara recordo com qualsevol cadena de la bicicleta o qualsevol pany que anava dur s’arreglava posant-hi una mica d’oli, si era d’oliva encara millor. Després el ‘tres-en-uno’ ho va revolucionar tot i ara no en tinc ni idea si s’utilitza o no. Doncs això, que aquest circumloqui venia a tomb perquè m’agradaria explicar-los formes en què afegint-hi una mica d’oli podem millorar els engranatges de la investigació.

Primer voldria deixar clar que es farien més i millors descobriments científics si es destinessin més recursos econòmics a la investigació i es distribuïssin seguint criteris estrictes de meritocràcia. Però aquesta primera base mereix un altre article, o potser tota una enciclopèdia, així que fem un saltiró (¡hop!) sobre això i anem a coses pràctiques que només requereixen una mica de bona voluntat i interès. Un exemple és el calendari de les convocatòries de projectes. Si la gent corrent sap i calcula que per Nadal i a l’agost farà vacances, l’investigador no n’està del tot segur. Si el ciutadà sap quan li caduca el DNI, el passaport o la data en què ha de passar la ITV del vehicle, doncs el científic no les té totes. Això és perquè les convocatòries per poder aconseguir de forma competitiva finançament públic per als seus projectes científics s’anuncien en dates diferents cada any. ¡Si et descuides, se t’ha passat! ¡Quan te n’adones que ha sortit, ja només queda una setmana per escriure la proposta! Deixa-ho tot en l’aire i converteix-te en un escrivà. Sisplau, no costaria res coordinar-ho anualment en unes dates similars i es podrien calcular els temps molt millor, com fan altres països del nostre entorn.

Existeix un fenomen encara pitjor, que fa que se m’estarrufin els pobres pèls de l’esquena, ¿estan preparats? Aquí ho tenen: de vegades l’investigador ha de tornar una bona part dels diners concedits a l’agència finançadora. Doncs sí, amables lectors, això passa i no perquè el científic no se’ls vulgui gastar, sinó perquè els obstacles burocràtics i de justificació de les compres i comandes són enormes. És a dir, pot succeir que no es pugui contractar un investigador predoctoral necessari per desenvolupar la investigació, però pots comprar 50 litres d’àcid sulfúric que no utilitzaràs. No se sulfurin, que un estudi recent diu que l’estrès mata les cèl·lules mare dels cabells i fa que ens en surtin de blancs.

Més enllà de la bona gestió corrent que s’ha de fer en cada centre d’investigació, no estaria de més que els administradors i les agències finançadores donessin més flexibilitat als investigadors sobre com gestionar les dotacions econòmiques concedides per fer el seu projecte. Els poso un altre exemple: si externament hi ha una empresa que dona un servei per fer una part de l’experiment, ja que freqüentment no es permet disposar o traslladar una dotació pressupostària per aquest. A mi em recorda aquell acudit on es veu una persona buscant una cosa de nit i una altra que li diu que què busca. El primer contesta que les claus i el segon pregunta si les ha perdut per allà. I el primer contesta: «No, les he perdut a l’altra punta del poble, però aquí hi ha més llum». Així doncs, que la cotilla burocràtica no empresoni la llibertat del nostre cos ni els nostres interessos científics.

Més inconvenients

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Un parell de cosetes més, ja que estem ficats en matèria. Ara s’ha posat de moda un tipus de convocatòries molt divertides. Les mateixes, elaborades per diverses agències finançadores, serveixen per incorporar personal d’investigació. És a dir, tenen com a diana els recursos humans tan necessaris als laboratoris i que haurien de permetre l’estabilitat personal. Doncs bé, moltes tenen un petit inconvenient. Són cofinançades. És a dir, l’Administració pública posa una part del salari però la resta la posa l’investigador. A mi em sona una mica com a allò de et convido a sopar, però pagues tu. Imaginem-nos un laboratori petit amb un investigador/a principal jove que comença i aconsegueix un contracte postdoctoral per incorporar algú al seu grup. ¿On aconseguirà els diners per pagar la meitat del sou d’aquesta persona? El sento des d’aquí queixant-se i estirant-se els cabells.

Res més, deixar-ho aquí perquè no volia fer-ho excessivament llarg. No he parlat que seria bo que tot contracte vagi associat a una certa quantitat de diners per fer experiments (material fungible), ni de la imposició de licitar-ho gairebé tot malgrat que hi hagi només un proveïdor o aquest estrany costum de canviar cada legislatura el nom dels programes d’investigació, però deixant les mateixes quantitats de fa més de deu anys. Els deixo, que vaig un moment a Google a veure si ha sortit la convocatòria.