Ser feminista ven

Un dia ens va sorprendre Theresa May i el seu braçalet amb Frida Khalo; un altre, Ana Patricia Botín es va reconèixer feminista –mai és tard-, i va assegurar que a les empreses –vull pensar que a les seves no– penalitzava quedar-se embarassada; un altre, una marca de roba –molt elitista– va vendre samarretes on es llegia ‘We Should All Be Feminists’, la conferència de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie; fa uns mesos s’estrenava una pel·lícula amb una superheroïna amb unes mides d’escàndol, sobre unes sabates de vertigen i així fins a cent.

Està clar que el feminisme ven. Bé, el feminisme o l’opinió feminista, és clar.

Els que més clar ho tenen són els partits; aquells que tradicionalment no s’han reivindicat mai com a feministes, ara, per por de perdre electorat, sí que ho són. Això sí, per si de cas, millor posar-li algun cognom. I han inventat el «feminisme liberal». Un feminisme còmode i complaent que no només no qüestiona res, tampoc ataca les estructures de poder. N’hi ha prou de repetir que això o allò és apoderador i ‘voilà’, ja ets feminista. N’hi ha prou d’afegir qualsevol debat que tu, com a persona individual, tens dret a decidir què fer amb el teu cos, i ‘voilà’, ja ets feminista. «Som lliures per decidir com reivindicar la igualtat», assegurava Inés Arrimadas mentre deia no es manifestaria el 8-M.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Només un requisit, no replantejar-se cap actitud apresa, no qüestionar ni molestar el poder, minimitzar responsabilitats col·lectives i deixar «en mans de cada dona» la decisió amb un rotund «ets lliure»: a treballar en condicions d’explotació; com a ventre de lloguer i vendre el teu fill; o exercint la prostitució... O sigui, normalitzar l’opressió i mantenir-nos com a productes del patriarcat.

No ens poden enganyar, no necessitem braçalets, ni eslògans ni decisions individuals. El feminisme liberal no és feminisme, només està desactivant la lluita feminista, que ha de ser col·lectiva, reivindicar igualtats laborals i salarials (especialment de les més desfavorides), i el repartiment de les feines de casa entre altres coses.