La fiscalitat de les tecnològiques

Les grans empreses tecnològiques (Google, Apple, Microsoft, Amazon, etcètera) van pagar a Espanya 28 milions d’euros d’impostos corresponents als beneficis del 2018. La pressió social dels últims anys ha assortit un tímid efecte ja que en aquest exercici, liquidat al llarg del 2019, van disminuir els seus beneficis però van augmentar els tributs que van pagar. Tot indica que aquestes companyies mouen els apunts comptables dels seus ingressos a la seva conveniència per eludir les càrregues fiscals dels estats. El seu negoci implica la deslocalització no només de la producció sinó també de les vendes, gràcies a l’ús del comerç electrònic que s’ha guanyat la confiança dels consumidors. Però aquesta realitat desborda la capacitat de control dels estats que tenen una base fonamentalment territorial, que saben controlar els béns i serveis que entren i surten per les fronteres, però que no tenen visibilitat sobre aquests mateixos intercanvis quan es produeixen a través de les xarxes.

Davant d’aquesta complexa realitat, en els últims anys s’han realitzat diversos experiments per aplicar una fiscalitat específica a les empreses de naturalesa tecnològica. En aquesta línia, el Govern de Pedro Sánchez preveu reactivar com més aviat millor la ‘taxa Google’ –un impost del 3% sobre determinats serveis digitals, aparcada després de la dissolució de les Corts el 2019– i portar-la al Congrés aquest mateix mes. A diferència de França, que va retirar un tribut semblant fa un mes, Espanya no s’intimida per les amenaces del president nord-americà, Donald Trump, i adoptarà l’impost pel seu compte, com també sembla que ho farà el Regne Unit a partir de l’abril.

Aquesta lluita, no obstant, pot ser molt desigual perquè les tecnològiques han donat mostres d’una gran capacitat d’elusió i perquè a ningú convé una nova pujada d’aranzels per part dels Estats Units com a represàlia. La solució més plausible és entaular la batalla al mateix terreny que les multinacionals. Aquestes empreses es beneficien del seu caràcter global, i mouen les seves operacions en funció de múltiples factors, un dels més importants dels quals és la fiscalitat. Si aconsegueixen fer-ho és, entre altres coses, perquè hi ha estats que juguen amb els avantatges fiscals per atraure les seus de les companyies. Irlanda és l’exemple més conegut, però no l’únic. De manera que si els estats competeixen entre si, és lògic que les empreses se n’aprofitin. Finalment, l’OCDE es va decidir a finals del 2019 a impulsar una fiscalitat global per aconseguir el que a molts els sembla impossible: aconseguir un acord intergovernamental perquè aquest tipus d’empreses paguin els mateixos tipus d’impostos a tots els països. La proposta s’hauria d’acordar al llarg del 2020. Espanya considera la seva ‘taxa Google’ com una mesura provisional, en espera d’aquesta proposta multilateral. Les primeres interessades en què aquesta fórmula funcioni haurien de ser les mateixes empreses tecnològiques ja que la major part dels seus clients són persones cada vegada més sensibilitzades amb la responsabilitat social de les companyies amb què es relacionen. I la base d’aquests negocis intangibles és justament la confiança, que poden perdre en qualsevol moment.