Gràcies pel ball
Leonard Cohen no et deprimeix amb les seves cançons, sinó que et fa molta companyia i t'aporta consol en les teves hores baixes
zentauroepp18018912 canadian singer and poet leonard cohen takes off his hat to 191205202533 /
El vaig comprar quan va sortir –més que res, per militància– i es va quedar tirat a sobre d’una taula a l’espera que em decidís a escoltar-lo. Em refereixo a l’últim disc, literalment, de Leonard Cohen, ‘Thanks for the dance’, del qual em temia que seria la típica col·lecció de restes de sèrie que se solen publicar amb l’artista ja difunt per intentar continuar traient uns diners costa seva. M’equivocava, com vaig descobrir fa uns dies, quan per fi vaig decidir donar una oportunitat als últims gemecs de l’oncle Lenny i em vaig trobar un testament magnífic (tot i que breu, tot just dura mitja hora), superior, segons la meva opinió, al seu anterior treball, ‘You want it darker’.
Resulta evident que l’home estava a les últimes: de les nou cançons de l’àlbum, només una, ‘The hills’, està escrita i composta pel gloriós jueu de Mont-real. La resta són textos seus –mig cantats, mig recitats– de la música del qual s’ha encarregat el seu fill Adam, amb l’ajuda, de vegades, de dues col·laboradores habituals de Cohen, Anjani Thomas i Sharon Robinson. De tota manera, la música resultant és pur Cohen, com si el seu fill hagués acollit per osmosi el talent i la forma de fer de l’artista. També s’ha d’agrair una producció fidel al difunt, subtil i profundament emotiva, en la qual destaca la tasca de dos espanyols, el guitarrista Javier Mas, company de fatigues de Cohen, i Sílvia Pérez Cruz, els cors angelicals de la qual semblen acompanyar la carn freda cap a la seva trobada amb el Senyor. Hi ha alguna cosa a ‘Thanks for the dance’ que remet als últims discos de Johnny Cash, produïts per aquest rei de l’austeritat i enemic de la farfolla que és Rick Rubin, tot i que aquí la parquedat instrumental s’aborda amb més dolçor i un cert sentimentalisme. La millor cançó del disc és la que li dona títol, un petit himne malenconiós a aquesta existència que Cohen, malgrat les seves cícliques depressions, va esprémer al màxim entre música, poemes i desig cap a les dones.
Aquest disc que es va estar més d’un mes en una taula, entomant pols, sona ara cada dia al meu zulo de l’Eixample. Sempre trobo un moment (mitja horeta) per escoltar-lo, i sempre em sento millor després d’haver-ho fet. Com altres grans malenconiosos –penso, sobretot, en l’entendridor Nick Drake–, Cohen no et deprimeix amb les seves cançons, sinó que et fa molta companyia i t’aporta consol en les teves hores baixes. Gràcies, oncle Lenny.
