¡Blancs mentiders!

Fa uns dies llegia un interessant article sobre com la societat influeix sobre les percepcions, les actituds i les opinions i els comportaments de cadascun de nosaltres. Uns dies més tard dinava amb un grup de persones, entre les quals una que passa la major part de l’any a l’illa de Madagascar, un lloc on, malgrat la seva misèria, ell ha trobat l’estil de vida que buscava. Allà conviu a gust amb nadius que defineix com a gent senzilla i d’una generositat i una alegria que no troba a Europa.

Manté una relació sentimental amb una noia criada al Madagascar més desfavorit. Un dia li va organitzar un viatge per Europa. Va superar els tràmits burocràtics i la va portar a Barcelona. Ella se sorprenia per totes les coses desconegudes, que eren gairebé totes. Va haver d’aprendre què és un semàfor; preguntava què era tal o tal cosa amb la mateixa ingenuïtat i ganes de saber d’un nen, però amb la diferència que tenia un sentit analític que un nen no té.  «¿Això què és?». «Una paperera», li deia ell. «¿I per què serveix?» Preguntes sorprenents per a nosaltres però lògiques per a qui mai ha tret el cap al món dels rics. Veient un dia una pel·lícula a la televisió, va veure com liquidaven d’un tret un dels personatges; al cap de pocs dies, veient una altra pel·lícula, es va sorprendre al veure el mateix actor que havien matat a la pel·lícula anterior. «¡Però si aquest home està mort!», va exclamar. El meu amic li va haver d’explicar què és la ficció. Ella li va contestar en malai i malhumorada: «Vazaha mavandi!». Blancs mentiders. Després la va portar fins a Venècia i la va horroritzar: aquests carrers negats d’aigua li van semblar bruts i incòmodes. Una mostra que, com deia l’article a què he fet referència al començament, per a la percepció de les coses influeix, sobretot, la societat i la cultura de la qual un prové i que el que és bonic o útil per a nosaltres no té per què ser-ho per altres cultures.