¿I després de la llei Aragonès, què?

Fa uns dies queia la llei de contractes de serveis a les persones (mal anomenada llei Aragonès) a l’última fase de tramitació parlamentària, després d’un llarg procés d’elaboració que alguns moviments socials van intentar frenar de manera radical. Un procés que ha generat debats interessants, i d’altres amb grans dosis de demagògia, sobre el model de gestió dels serveis públics, la seva externalització i la relació de les administracions amb les entitats i empreses que els gestionen. I és just reconèixer la bona feina dels diputats i diputades responsables de la ponència.

¿Què passarà ara? En certa manera, res. La contractació de serveis a les persones continuarà regulant-se sota la llei estatal de contractes del sector públic, com fins ara, amb totes les disfuncions i conseqüències d’un marc regulador que no assegura amb prou garanties la qualitat dels serveis. Això significa que perdem una oportunitat de regular des de Catalunya un tema estratègic per al país.

Des del tercer sector social proposem mirar endavant, però val la pena recordar les possibilitats de millora que hem perdut deixant aquesta llei al calaix. Una llei que es quedava curta en alguns aspectes, però que tenia elements positius.

Es perd l’oportunitat de limitar al 30% el pes del preu en les licitacions, cosa que hauria ajudat a avançar cap a la priorització de la qualitat per sobre de l’oferta econòmica i a evitar rebaixes o subhastes que precaritzen el servei. Es perd la possibilitat de reforçar el compliment dels convenis col·lectius sectorials, garantia per a les condicions laborals de les professionals, i de promoure la responsabilitat social dels licitadors. Es perd l’oportunitat de reforçar l’obligació de l’Administració de controlar una vegada adjudicat el servei i, molt important, es perd el compromís de regular la concertació social en un termini de 18 mesos.

Sense ànim de lucre

La polèmica ha posat de manifest la necessitat de forjar consensos sobre el model català de gestió dels serveis públics. El debat de fons no està resolt i la qüestió clau és si té sentit que es faci negoci amb la gestió de serveis públics d’atenció a les persones.

Des de la confederació vam fer una proposta fa ja més de dos anys fonamentada en les directives europees de contractació pública: un model de concertació social exigent amb la qualitat que asseguri la no mercantilització dels serveis públics i faci prevaler el ‘sense ànim de lucre’ i els valors de l’economia social. Aquest nou model no és una utopia. És viable jurídicament, i així ho proven totes les regulacions autonòmiques que, sense estridències i al marge de colors polítics, han fet un pas endavant en aquest sentit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Apostem, doncs, per un marc de concertació que tregui els serveis socials de les lògiques del mercat, que fan que s’imposi el preu i obren la via a l’especulació. Perquè en aquest tipus de serveis, quan guanya el preu perden les persones.

Demanem amplitud de mires, valentia política i voluntat de consens per regular un marc de concertació que garanteixi que cap operador privat, sigui quina sigui la seva forma jurídica, faci negoci amb un dels sectors més sensibles de l’Estat del benestar. Un sector que, no ho oblidem, dona feina a més de cent mil persones a Catalunya i s’ocupa dels col·lectius més vulnerables. Parlem de creació de riquesa col·lectiva, de foment del teixit social i de garantia de drets per a la ciutadania. No és poca cosa.