La moneda del clima

Ara que la consciència sobre el canvi climàtic ha assolit una dimensió global, es mostra cada vegada més nítida la paradoxa a què ens enfrontem: que els combustibles fòssils a què volem renunciar són inseparables d’un nivell de vida a què no volem renunciar. Des dels llibres d’Història de l’institut, estudiem que la industrialització d’Europa al segle XIX es va fundar sobre l’explotació de les mines de carbó i de ferro, i el portentós salt endavant d’Occident a la segona meitat del segle XX no es pot concebre sense el petroli, que encara és la saba quotidiana del funcionament del nostre món.

Durant un temps, es va pronosticar que els límits geològics de la producció del petroli causarien un estancament de l’economia durant el segle XXI. Només recentment hem comprès que no serà el declivi de les reserves fòssils el que ens dugui directes contra els límits del creixement, sinó un altre fet diferent que ha succeït abans: l’esgotament de la capacitat de l’atmosfera per continuar emmagatzemant diòxid de carboni sense que es pertorbi l’equilibri entre la radiació solar i la temperatura de la Terra, desencadenant canvis fora del nostre control sobre el clima.

El conflicte entre els límits de la natura i les necessitats humanes és antic, però no irresoluble mitjançant la cooperació sobre valors compartits. Tot i que la defensa d’interessos de grups nacionals ha fet sovint impossible assolir pactes, també la perspectiva dels avantatges canvia: en la cimera de Copenhaguen del 2009, per exemple, el president Obama no va aconseguir convèncer els representants de la Xina que s’unissin a un acord global de reducció d’emissions; 10 anys després, en canvi, la Xina s’ha convertit en el líder mundial en energies renovables, mentre que els Estats Units s’han passat al costat contrari, si bé la intensitat del seu debat intern encara permet alimentar esperances.

Objectiu comú

En la lluita contra el canvi climàtic, en realitat, hem avançat més del que creiem: una gran majoria de països hem firmat un objectiu comú i un sistema de repartiment dels esforços, i ja no estem en la dècada de discutir si és possible complir l’acord de París, sinó de discutir què cal fer per complir-lo: examinant de quines eines de política econòmica es disposa per forçar el canvi en la producció mundial d’energia. I la sensibilitat en el consum avança, però el consens cap a regles de joc i polítiques obligatòries globalment, no; el marge de temps s’esgota.

Necessitem, aviat, un acord de Bretton Woods del clima, que seria tan decisiu com ho va ser aquell pacte que, a finals de la segona guerra mundial, va fixar les regles d’intercanvi de moneda internacional, cosa que va oferir una velocitat d’integració i comerç entre continents mai vista. Aquest acord hauria de fer un gir copernicà a les decisions d’inversió públiques i empresarials: perquè no aturarem l’alteració brutal del clima de la Terra si no alterem radicalment l’economia. En aquest sentit, l’FMI ha proposat la instauració d’un impost de carboni global, si bé una solució fiscal sembla difícil de portar a la pràctica simultàniament entre molts països.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per avançar alhora a tot el planeta, la solució més natural és la que esbossa l’article 6 de l’acord de París. Comprometre’ns a crear la moneda global del clima, això és, del cost de l’aire, el recurs la puresa del qual se’ns esgota. El preu del diòxid de carboni a la Unió Europea és una història d’èxit gradual, que comença el 2005 i avui està en ple funcionament econòmic. A tots els efectes, el que a Europa ja està funcionant és un banc central de permisos per a 27 països, sota un indicador de control: si les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle es disparen, el banc central baixa l’emissió de permisos aquell any, i el preu d’aquests pugen, fins que l’activitat econòmica en les indústries més emissores es redueix a causa d’aquesta escassetat més gran del ‘paper moneda’ del clima.

Costa entendre per què ha sigut impossible progressar més en acords. El que requereix l’article 6 de París als líders de les regions més grans de la Terra no és més que una fotografia i unes línies. Una imatge d’unió que mostri que, per aquesta causa, es pot aparcar qualsevol diferència, i unes línies en les quals es comprometin a establir mercats d’emissions en un calendari per fases. És simple el que els demanem: l’amor o la vida no es poden comprar; facin que el clima, sí.