No hi haurà nou Renaixement

El carnaval de Venècia, la Scala de Milà, les desfilades de Giorgio Armani, el partit de l’Inter. Tancat per coronavirus. Els emblemes del nord ric i productiu han sigut empresos per la pandèmia originada a la Xina, de difusió incerta i de prevenció encara més incerta. I avui, en aquest nord sempre atrafegat, motor històric d’una Itàlia que es va situar entre els països més industrialitzats del món, regnarà el silenci. Les escoles no obriran, moltes fàbriques tampoc i no arribaran vols de segons quins llocs del món.

Mai hi ha un bon moment per fer front a una epidèmia com la del Covid-19, però a Itàlia no podia haver arribat en un moment pitjor. Fa només dues setmanes es coneixien les últimes dades oficials sobre l’economia del país. Assenyalaven que al quart trimestre del 2019 la producció industrial havia baixat un 1,4%, convertint-se en el pitjor trimestre des del 2012. El producte interior brut (PIB) s’havia reduït en un 0,2% el 2019.

Deia el sociòleg Ulrich Beck al seu assaig ‘La societat del risc mundial’ que quan una amenaça sanitària es converteix en un perill per a l’economia nacional, amenaça també els drets polítics i civils fonamentals. Després de la mort de la primera víctima italiana, a Roberto Salvini li va faltar temps per emplaçar el president del Govern Giuseppe Conte a blindar ports i fronteres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De moment, hi ha hagut un fre a la verborrea infecta del líder de l’extrema dreta. Algú li deu haver dit que en les circumstàncies actuals, l’epidèmia no és un bon instrument de lluita política. Més moderació va mostrar Giorgia Meloni, la líder de la formació de la dreta pura i dura Fratelli d’Italia, que va mostrar contenció i ganes d’ajudar el Govern en aquesta crisi inèdita. Però ni el coronavirus sembla que s’hagi d’aturar ni l’Executiu que presideix Conte està en bona posició per frenar-lo. Possiblement, si el virus no hagués arribat a Itàlia de la manera en què ho ha fet, no hi hauria Govern, ja que l’assetjament que patia des de molts fronts, els habituals de l’oposició, però també dels qui formen part de la majoria de Govern com Matteo Renzi, amenaçaven la seva continuïtat.

Antonio Scurati, el celebrat autor d’una biografia novel·lada de Mussolini, deia des de les pàgines de ‘Corriere della Sera’ que la societat occidental és la més pròspera de la història, però també la més espantada. No sabem què hi ha al nostre horitzó. Les narracions del ‘Decameró’ de Boccaccio, escrites als afores de Florència per uns fugitius de la «mort negra» de 1348, constitueixen un gran retaule de la societat que vivia el final de l’Edat Mitjana, però ho feia ja amb un peu en una nova època plena d’esplendor i avenços com va ser el Renaixement. El ‘Decameró’ de la nostra era hipertecnificada és avui en els milions de micromissatges que circulen per les xarxes. Són la nostra fotografia. La d’Itàlia també. I sí, assistim al final d’una època, però no sembla que anem cap al triomf d’un nou humanisme.