L'eterna batalla de la fotògrafa de la màfia

El primer que passa quan un documental explica una bona història és que et surt dir: «Això seria una pel·lícula boníssima». Passa el mateix amb una bona recepta gastronòmica –sembla comprada–, una bona foto –sembla trucada– o un bonic paisatge –sembla pintat–.

Així són les bones històries, i la de Letizia Batagglia, retratada al documental ‘La fotógrafa de la mafia’ que emet Movistar+ és, de tan bona, carn de ficció. ¿Com una bonica mestressa de casa amb dues filles acaba convertida en la fotògrafa emblemàtica dels anys més cruents de la màfia siciliana?

Hi ha un moment clau en aquesta sorprenent peça fílmica dirigida per Kim Longinotto, que barreja fotogrames de clàssics italians amb les imatges més violentes de la Cosa Nostra. Aquest moment és narrat, com tot al documental, per la mateixa Letizia. La infància feliç de la protagonista al Palerm dels anys 40 és truncada per la seva traumàtica trobada amb un exhibicionista, que provoca la por i el mandat patern: Letizia ja no haurà de sortir sola fins als 16 anys. «Els pares tenien la por que un altre home ens arrabassés del seu costat», diu sorneguera. Tota la batalla de Batagglia –vet aquí també la marca del cognom– serà a partir de llavors contra les injustícies d’una societat opressiva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Batagglia es casa per escapar-se de casa seva, però la trampa continua allà: el seu marit no li deixa que estudiï. Batagglia es regira. Busca amants, és internada en un sanatori i finalment, als 40 anys, ja divorciada, es planta a la redacció del diari ‘L’Ora’ buscant feina. La seva vida a partir de llavors serà retratar els estralls de l’Omertà, que es cobrava en les dècades dels 70 i 80 fins a tres morts al dia.

Pel camí, passa de tot: amors per apaivagar la constant presència de la mort, amenaces, els traumàtics assassinats de Giovanni Falcone i Paolo Borsellino i l’entrada en política de la protagonista. I la constant obsessió d’una fotògrafa consumada davant de les fotos que no va poder o no va saber fer. L’únic que no hi ha és la resignació davant del pas del temps. Batagglia continuada centrada a estimar, rebel com ella sola, fins a les últimes conseqüències. Un historiassa.