En companyia de Dràcula

Passo a Madrid una tarda formidable en companyia de vampirs. S’acaba d’inaugurar a CaixaForum una exposició dedicada al mite del ‘no mort’ o el xuclasang, que va de Vlad Tepes a ‘Crepuscle’, del lleig Nosferatu de Murnau a l’atractiu i gairebé adolescent Brad Pitt d’‘Entrevista amb el vampir’, de vampires femelles –el llinatge de la Carmilla de Le Fanu– a vampirs polítics. És un passeig molt divertit, en el qual s’evidencia l’aspecte atractiu del mite, sí, però també la vigència de les nostres obsessions.

La culpa de gairebé tot la té Bram Stoker, el creador de Dràcula. A Romania, d’on se suposa que sorgeixen les llegendes vampíriques que el van inspirar, inclosa la vida de l’heroi nacional Vlad Tepes, no li tenen gaire simpatia. Stoker mai va estar al país i per escriure es va documentar a la British Library. Va situar Dràcula en un lloc que per a la civilitzada Londres sonava a salvatge i remot: Transsilvània. La resta ho va agafar de William Polidori, pare literari del primer vampir dandi, i de les llegendes ancestrals centreeuropees en què els vampirs eren rates amb ales. Potser vulgars ratpenats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una vegada vaig dormir en un hotel pròxim al poble romanès de Brasov que estava decorat com si fos el castell del malèfic comte. A les tovalloles es llegia el nom del personatge de Stoker. Al carrer venien estaques de fusta amb la punta molt afilada i tasses amb la cara de Cristopher Lee. El suposat castell reial de Dràcula és una de les principals atraccions turístiques romaneses gràcies a –paradoxes de la vida– aquell senyor que mai va estar allà i a una novel·la que es va publicar fa 123 anys.

De manera que Dràcula és més viu que mai. De fet, la BBC i Netflix acaben d’estrenar l’enèsima adaptació de la novel·la en tres capítols, sota la direcció de Mark Gattis i Steven Moffat. No és estrany aquest interès nostre per Dràcula, pels vampirs. La seva aspiració a l’eterna joventut és la nostra, també més viva que mai. Varia el mètode, però només perquè la indústria cosmètica o la dels superaliments no s’atreviria a recomanar-nos la succió de sang fresca. O això espero.