Tragèdia i angoixes a Idlib

El més terrible de l’ofensiva siriana a Idlib, amb recolzament aeri rus i ajuda de milícies sirianes proiranianes, és la greu crisi humanitària que està provocant, amb més de 850.000 desplaçats forçosos des de l’1 de desembre, segons les dades de l’ONU. No obstant, insensibles una vegada més a aquest gran cost humà, els actors directament implicats semblen molt més preocupats per veure com aconsegueixen imposar el seu dictat en un escenari en el qual Al-Assad continua recuperant el control del territori, Erdogan intenta evitar una nova onada de refugiats i Putin manté el lideratge diplomàtic i militar en recolzament de Damasc, sense que Washington o Brussel·les tinguin res substancial a afegir-hi.

És obligat reconèixer que Al-Assad sent que el temps corre a favor seu. Però tot i així, la victòria definitiva no només és lluny sinó que, a més, el règim s’enfronta avui a una situació interna gens envejable. La sobreextensió de les seves capacitats per atendre simultàniament diversos fronts buscava convèncer propis i estranys que la balança s’inclinava al seu favor de manera irreversible i que, per tant, a tots els convenia acceptar la seva victòria, i restablir relacions diplomàtiques i mobilitzar-se per contribuir a la reconstrucció del país.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però això no només no ha passat sinó que, en el terreny econòmic, els problemes no fan més que augmentar. Com a conseqüència de les creixents despeses de la guerra, de la crisi libanesa i de les sancions contra l’Iran, la moneda ha perdut la meitat del seu valor el 2019 (al principi del conflicte un dòlar es canviava a 47 lliures i ara ja en fan falta més de 1.000), mentre un 83% de la població viu per sota de la línia de pobresa i els preus dels productes bàsics augmenten diàriament. Tot això es tradueix, en definitiva, en una ciutadania descontenta que ja s’atreveix novament a manifestar-se contra unes autoritats que, de moment, prefereixen no reprimir violentament els qui tracta de guanyar per al seu bàndol, al mateix temps que ja es plantegen introduir mesures de racionament de sucre, arròs i te.

A aquesta angoixa interna s’hi suma el que Erdogan– interessat a evitar la consolidació d’una entitat kurda a la seva frontera sud i a impedir que continuï pujant la xifra dels 3,7 milions de refugiats que ja allotja el seu sòl– li planteja amb la seva amenaça de desplegar més tropes si les unitats de Damasc no es retiren de la zona abans de final de mes. Al-Assad té pressa per controlar la província i ha col·locat les tropes turques en una situació insostenible (de fet, 8 dels 13 llocs d’observació que va desplegar a partir del 2018 en el marc de l’acord per desescalar el conflicte estan totalment envoltats per tropes lleials a Damasc). Però la clau del seu afany està en la posició que prengui finalment Moscou. D’una banda, Al-Assad pretén que Putin el continuï recolzant fins al final, mentre que, per d’una altra, Erdogan confia a convèncer-lo que Ankara li ofereix més oportunitats de negoci que Damasc.