Carnaval i monstres

El carnaval pot generar monstres, com ha passat amb aquesta rua que simulava un camp d’extermini nazi en moviment. No sé què produïa més repulsió, si la desfilada marcial i estrafolària de les SS, si la capitana dalt d'una trona amb dos gossos i un escenari de xemeneies i forns crematoris, o la comparsa de les nenes que anaven amb pijama de ratlles i tot de lluentons a les cuixes perquè la cosa semblés més festiva. No sé del cert la música acompanyava l’exhibició, però em puc imaginar que no sonava Wagner sinó més aviat un reggaeton, perquè del que es tracta, en un carnaval, és de ballar i fer gresca, objectiu inicial i final de la festa. Tota la resta és accessori, contingent.

El problema arriba quan es confon l’anècdota amb la categoria. L’Holocaust és una categoria d’ordre moral, no pas una escenografia. És aquí on apareix la repugnància, que augmenta quan els organitzadors es disculpen, a posteriori, perquè no volien sinó «fer un homenatge als milions de persones que van morir». Mentida. Només volien ballar reggaeton, però ho van fer sobre piles de cadàvers amuntegats. Potser no n’eren conscients, ebris de frivolitat, però es van disfressar de monstres.