Imaginació i poder

La primera reunió entre el Govern central i un batibull de variats personatges locals va deixar un titular: «Buscar solucions imaginatives», fórmula magistral pronunciada per María Jesús Montero, ministra d’Hisenda, com a solució a la difícil quadratura del cercle hispanocatalà. La primera solució imaginativa que li brindo és que, a través de la traça del seu ministeri, procuri que qualsevol persona pugui arribar dignament a final de mes i al final dels seus dies.

Montero, potser sense saber-ho, ha reescrit en diaris, canals de ràdio, televisió i xarxes el que els obrers i estudiants ‘pijos’ del maig de 1968 ja van anotar als murs de París: «¡L’imagination au pouvoir!». Ha hagut de transcórrer més de mig segle perquè aquesta consigna revolucionària es fes realitat, i sigui ara el poder qui reclami «imaginació», cosina germana de la «imatge», ja que per imaginar hem d’inaugurar imatges encara inexistents, com arrencar les llambordes dels carrers no per llançar-les contra l’adversari, sinó per disfrutar de les exòtiques platges que, segons aquell llunyà maig, s’amaguen sota seu.

Ja oberta la veda, seria deliciós que les màximes autoritats s’anessin enduent als llavis les paraules d’aquells ja esborrats grafitis parisencs. ¿Imaginen, per exemple, Torra i Sánchez, en compareixença conjunta, declarant conjuntament que «El patriotisme és un egoisme en massa»? ¿O Felip VI deixant anar en el seu pròxim missatge nadalenc que «Tot poder corromp i el poder absolut corromp absolutament»? ¿O les companyes de la CUP corejant assembleàriament «Prenguem-nos seriosament la revolució, però no ens prenguem seriosament a nosaltres mateixes»? ¿O Vicent Sanchis, entrevistat en la seva TV-3 per Cristina Puig: «¡La revolució mai serà televisada!».

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

El problema és que l’independentisme, seguint els ensenyaments dels seus molt imaginatius líders, a l’assegurar que Europa i el cel els esperaven amb els braços oberts, se sent com a casa a l’empara d’alguns eslògans/68, com «Prohibit prohibir», «Els meus desitjos són la realitat», «Siguem realistes: demanem l’impossible» o «¡Acumuleu ràbia!», imperatiu categòric també celebradíssim per l’altra cara de la falsa moneda.

I, ja posats, passant-nos mil pobles, atrevim-nos a imaginar, com en un ‘happy ending’ de Walt Disney, els màxims dirigents del planeta cridant davant dels micròfons aquelles paraules pintades a la Facultat de Ciències Polítiques: «Decreto l’estat de felicitat permanent».