Morta Convergència, visca Convergència

El món de l’espai postconvergent —amb tots els seus matisos—, és més bulliciós que mai. Hi ha l’espai propi de l’expresident Puigdemont, que es nodreix de l’ala dura del nacionalisme català que sempre hi havia hagut a CDC i al qual s’afegeixen cercles més o menys amplis de personalitats que, al llarg d’aquests últims anys, procedents de llocs diversos, s’han cohesionat entorn de la defensa de la unilateralitat, a la fidelitat a Puigdemont i —tot sigui dit— a una alta tolerància envers posicions que en qualsevol altra latitud del món serien etiquetades com a nacionalpopulistes.

Hi ha la Crida, que ara mateix tampoc és exactament només l’instrument que al seu dia Puigdemont havia imaginat per doblegar ERC i, en tot cas, el PDECat. L’aparició televisada fa pocs dies del seu màxim dirigent, Jordi Sànchez —entrevistat per TV-3 en un permís penitenciari—, va ratificar que vol jugar un paper polític, que pot ser coincident amb Puigdemont, o no del tot.

Hi ha el PDECat, suspès entre la voluntat de reclamar la seva autonomia —també i sobretot a l’hora de confeccionar les pròximes llistes electorals— i la consciència que en el seu electorat la figura de Puigdemont és clarament un element de mobilització.

Hi ha —gairebé extramurs— els trossos de la diàspora de la primera hora, com les restes dels convergents de Germà Gordó, acompanyats pels Lliures  (i que mai van aixecar el vol del tot) d’Antoni Fernández Teixidó o de la nova Lliga Democràtica encapçalada temporalment per Astrid Barrio, que malgrat reunir sensibilitats i historials molt diferents (i no tots convergents) han declarat clarament que ambicionen interpel·lar l’electorat de l’antic partit del nacionalisme conservador català. A prop, hi ha també els ‘voluntariosos’ de Poblet, aquell Món de Demà que encara no sap si és civil o polític, i en aquest tràngol recorda certs suggeriments de l’antic ‘fer país’ de memòria pujoliana.

Hi ha Artur Mas, que no se sap si apareixerà com un superheroi a l’últim moment, empès, més que per la voluntat popular, per una TV-3 entregada a reflotar la seva figura sota la nova imatge del «gran unificador».

Lluny de desaparèixer

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I, finalment, hi ha Marta Pascal, que aquesta vegada sembla decidida a no caure en l’ostracisme. Jove, nacionalista de cap a peus, conservadora però no rígida, liberal, dinàmica i determinada a tornar a la política després de les dues vegades en què —primer els seus companys de partit i després amb molta més contundència Puigdemont— han intentat enviar-la a casa.

És difícil saber què passarà, ja que tot depèn del grau de combinació o conflicte entre tots aquests actors. I no obstant això, d’alguna cosa podem estar ben segurs: lluny de desaparèixer (com s’ha assegurat que passaria gràcies al procés) una vegada més, la cultura política del que va ser Convergència serà una de les protagonistes principals de les pròximes eleccions.