El bon privilegi de la senyora ministra

Estimada senyora Montero: Comprovo, pels seus vídeos, que vostè ocupa una posició de privilegi segons la qual es pot emportar la filla a la feina. Els seus treballadors i treballadores no poden fer-ho.

Però... ¿Sap què li hauria costat fer una guarderia al seu ministeri, a imitació de les que hi ha ara al Congrés o al Ministeri de Treball? Res. En realitat, s’amortitzaria mitjançant la quota abonada pels progenitors.

Vostè sap que Espanya és un dels països europeus que menys pressupost destina a l’educació infantil pública. Que som a la cua de la Unió Europea en oferta de places. Que només es financen el 6% de les places que ocupen els menors de 3 anys. Quan a Dinamarca o Suècia és el 100% i a Alemanya, el 40%.

Vostè sap que, a Espanya, el 70% dels nens menors de quatre anys no acudeixen a una escola infantil.

Alguns els cuida una dona migrant que deu cobrar en negre. I que no podrà rebre una pensió en el futur perquè no haurà cotitzat.

A d’altres els cuida l’àvia. Dones amb artritis, artrosi, masl d’esquena... aguantant el cansament que exigeix cuidar un nadó. 

A d’altres els cuida la mare.  Perquè només l’1% dels homes deixa de treballar per cuidar els fills, davant el 14% de les dones. Són elles les que es queden a casa. Les que redueixen la seva activitat professional.  Les que perden possibilitats de promoció. Per això hi ha tan poques dones en càrrecs directius. Per això la maternitat té influència decisiva en la bretxa salarial entre homes i dones. Per això la bretxa a Espanya (54% davant el 65%) és la més alta de la Unió Europea.

Ni la mare ni l’àvia cobraran pel seu treball. Les cures no remunerades realitzades per dones a Espanya equivalen a ¡16 milions de persones treballant gratuïtament! I suposen uns 180 milions d’euros a l’any a Espanya. 180 milions que no ens paguen. (Sí, jo també vaig cuidar la meva filla gratuïtament).

¿No li sembla que parlem d’un sistema econòmic injust i sexista? ¿Un sistema que valora més una elit privilegiada (la que vostè representa), que a totes les dones que no cobrem un treball dur que s’espera que fem «per amor»? 

El 2008, el Govern va prometre 300.000 places d’educació infantil. No ho va fer. El 2012, prometia un pla estatal de guarderies als centres de treball per facilitar la conciliació. No es va complir.

Hi ha 10.000 transsexuals a Espanya. Hi ha 1.250.000 nens menors de quatre anys a Espanya. Amb aquestes xifres a la mà, ¿la nova llei ‘trans’ és urgent però l’educació infantil no ho és?

La llei ‘trans’ protegeix la diversitat, lluita contra una discriminació. Però si el dret a l’educació inclusiva de nens i nenes no inclou la primera infància, estem perpetuant una altra discriminació: la dels nens més pobres, que són els que avui no hi tenen accés. I la de les seves mares, discriminades al mercat de treball. ¿Protegim la diversitat d’uns quants, però ignorem la de molts?

El seu ministeri podria elaborar un pla conjunt amb Serveis Socials i Educació per a la creació de places públiques d’educació infantil, perquè les places assequibles fossin un dret.

Podria.

El fet que l’Educació Infantil no estigui a l’abast de les famílies més desfavorides a Espanya (a causa de les places escasses, els ajuts insuficients i els costos inassumibles) li hauria d’importar.

Hauria.

Li hauria d’importar a una ministra d’Igualtat, a una ministra que diu que és d’esquerres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que ho diu.