El camp, en peu de guerra

Serà a causa de l’educació rebuda, llastada per les penúries de la postguerra, que la visió de tones de taronges o de bròcolis llançats a la cuneta o podrint-se als camps —perquè no surt a compte vendre’ls ni recollir-los— produeix un neguit molt íntim, d’una cosa obscena que trenca l’ordre natural de les coses. Imatges com aquesta es repeteixen des de fa un mes, des que agricultors i ramaders, d’Astúries al sud, s’han posat en peu de guerra, amb manifestacions, tractorades i talls de carreteres, per la senzilla raó que viure del camp resulta avui una agonia. «Els nostres fills han de marxar de la terra», es lamentava l’altre dia per la ràdio un pagès de la fruita dolça a Lleida.

Mentre escric m’adono que arribaré al final de l’article sense haver aportat gens de llum sobre una qüestió molt complexa, el cor de la qual rau en els preus en origen. Per exemple, un productor de préssecs, prunes i nectarines es queixava aquests dies a la premsa que a ell li costa 35 cèntims produir-ne un quilo, i que aquest any l’hi estan pagant a 15; o sigui, un negoci pitjor que el d’en Robert amb les cabres. Els camperols es queixen que els costos de producció no queden reflectits en el preu final, encara que aquests s’han disparat: la llavor, l’abonament, el gasoil, la maquinària, els fitosanitaris contra les plagues. Només faltava, agreguen, la pujada del salari mínim, sobretot en els cultius més dependents de la mà d’obra, com l’oliverar. El problema no és nou; fa com a mínim 25 anys que airegen les seves legítimes reivindicacions sense que cap govern els hagi fet gaire cas.

Competència ferotge

En l’extrem de la cadena alimentària, els consumidors acabem pagant de vegades fins i tot vuit vegades més del que perceben ells, els primers a moure la roda. Quin disbarat. En ple canvi dels models de producció, grans empreses controlen la distribució en una competència ferotge entre si per obtenir preus reduïts dels proveïdors agraris que, al seu torn, en les explotacions petites i mitjanes, estan mal organitzats. Encara que el ministre d’Agricultura, Luis Planas, s’ha reunit amb els representants de Lidl, Carrefour i Mercadona, líders de la distribució, no sembla que n’hagi sortit gran cosa tret d’un decret pedaç que pal·lia la tensió sobre la cadena alimentària, amb mesures que prohibeixen pràctiques abusives com la «venda a pèrdues»; és a dir, oferir productes bàsics a preus rebentats o gratis perquè actuïn com a ganxo comercial d’altres articles (per dues caixes de detergent vostè s’emporta una ampolla d’oli verge extra).

El problema no afecta només Espanya. Els agricultors també s’han mobilitzat a França, els Països Baixos i Alemanya davant de l’amenaça de retallades severes en la Política Agrària Comuna (PAC), sobretot després que fracassés, la setmana passada, el Consell Europeu a Brussel·les per tancar el pressupost de la UE de cara al pròxim septenni (2021–2027). Els paisos productors pressionen perquè no disminueixi la partida de 400.000 milions d’euros assignada fins ara a l’agricultura. Ras i curt, creix el temor que el camp acabi pagant els plats trencats del ‘brexit’: la sortida del Regne Unit deixa un forat pressupostari de fins a 75.000 milions d’euros.

A tot això cal afegir la mel xinesa, les taronges sud-africanes, les hortalisses del nord de l’Àfrica... Els camperols comunitaris lamenten la «competència deslleial», que la UE permeti l’entrada de productes agrícoles a preus més baixos perquè no respecten els estàndards europeus de sanitat i mediambientals i els salaris són més baixos. Si una hora de treball al camp es paga a Espanya més o menys a set euros, els peons al Marroc en cobren tres. Una tempesta perfecta a la qual es sumen els aranzels imposats per Donald Trump sobre certes importacions (a Espanya afecten sobretot el formatge, l’oli i el vi).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El problema és de tanta envergadura que no n’hi ha prou amb cataplasmes; es necessiten mesures urgents i pactades en la macroeconomia i també a escala local. Després se’ns omple la boca amb l’Espanya o la Catalunya buidades —a Ribera d’Ebre, la Terra Alta, les Garrigues—, quan, a part de la dificultat intrínseca de viure de l’agricultura, fa dècades que els pobles pateixen el menyspreu i l’abandonament, amb cada vegada menys escoles, retallades en l’atenció sanitària i sense internet de banda ampla, imprescindible per a la distribució.

En realitat, tot aquest despropòsit és el símptoma d’un problema molt més profund, el d’una societat trasbalsada i cada vegada més aliena al fet alimentari, com si els enciams i els iogurts creixessin espontanis en els expositors del supermercat. L’home alienat d’una Terra que estem destruint.