Només els burros tallarien Vallvidriera

Després em diran equidistant, però quina culpa tinc jo si Societat Civil Catalana decideix tallar els túnels de Vallvidriera en resposta als més hiperventilats del procés, que fa mesos que obstrueixen la Meridiana. Un no acaba en l’equidistància per evitar mullar-se, ni per escollir actituds moderades, no. Un acaba en l’equidistància perquè els altres es desplacen a la bogeria. Si uns i d’altres corren a la insensatesa en direccions oposades per acabar, per cert, en el mateix punt, un no es fa equidistant: el fan.

El bram està pronunciat. Queda per veure si l’organització ho ha dit seriosament o ha enlairat un globus sonda per veure com reaccionen l’ajuntament i la policia. És evident que algú ja hauria d’haver acabat amb els talls que quaranta tietes hiperventilades protagonitzen cada nit, perquè –us ho recordo– sota les consignes patriòtiques hi ha una majoria de persones que només aspiren a viure en una ciutat on no els toquin tant els nassos.

Si l’amenaça de SCC fos una protesta simbòlica, si no pensessin tallar el túnel, la cosa podria fins i tot tenir la seva gràcia. Reduir a l’absurd la fanfarroneria del teu adversari és una manera de desactivar-la davant de l’opinió pública. Però si SCC realment pensa pagar amb la mateixa moneda, a l’estil més tòrrid, només em queda recordar-los que no hi ha pitjor manera de denunciar el ridícul aliè que baixar-se els pantalons.

Jutjant per les declaracions de Fernando Sánchez Costa sembla que van de debò. Els motius que ha ofert en una roda de premsa no poden sonar més absurds: «Fins que els treballadors no puguin tornar tranquil·lament a casa després de llargues jornades de treball, els independentistes tampoc podran anar a esquiar amb tranquil·litat els caps de setmana». ¡Com si els independentistes no treballessin! ¡Com si els seus adversaris tinguessin al·lèrgia a l’esquí! ¿Però quina categorització absurda és aquesta? ¿Potser SCC confon les estadístiques amb la realitat?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els talls de la Meridiana fastiguegen qualsevol que hagi de passar per allà, de la mateixa forma que les escombraries de tots cauen als mateixos contenidors, els cremi qui els cremi. El tema de la Meridiana deixa pitjor l’independentisme que el consent que ningú. Ells sols es retraten quan es converteixen en el furóncol amb què la ciutat dona la benvinguda a la nit. Els seus talls són la forma en què els pesats ens recorden que consideren que els carrers seran sempre seus, un tic totalitari, i una forma espanyolíssima de posar els collons sobre la taula, segons els estereotips del gust de ‘Polònia’.

En comptes de tallar carrers i carreteres, uns i altres haurien de dedicar hores a beure, o fins i tot a drogar-se, com la gent de bé. En el pitjor dels casos vomitarien en algun portal o cantarien serenates despertant els veïns: res que no arregli una galleda d’aigua precipitada des del balcó en qualsevol dels casos. Altres, potser trobarien aquesta felicitat l’absència de la qual els porta a fastiguejar el personal amb les seves històries.