EDITORIAL
El valor del #MeToo
El moviment ha posat el focus sobre una violència sexual que s'havia normalitzat fins al punt de semblar impune, irremeiable
weinsteinok
Va ser violació. També delicte sexual en primer grau. Aquests han sigut els termes de la sentència contra Harvey Weinstein, el que va ser poderós productor de Hollywood. És important dir-ho amb totes les lletres, perquè en aquesta condemna diàfana està l’interruptor que pot canviar l’humiliant i lesiu menyspreu que pateixen tantes víctimes d’abusos i agressions sexuals. Especialment quan entre elles i l’agressor hi ha una relació de poder desigual.
El ‘Jo sí que et crec, germana’, un dels lemes feministes, no és un pueril exercici de fe entre dones, és sobretot el clamor contra un masclisme estructural que, sistemàticament, ha negat la credibilitat a les víctimes. Una estructura transversal que desacredita la paraula de la dona davant l’estatus de l’home poderós. Les estadístiques despullen la vergonya.
De cada 1.000 persones que pateixen una agressió sexual als Estats Units només 230 acudeixen a la policia. De les denúncies, només se’n deriven 46 arrestos. Únicament nou casos arriben a la fiscalia i cinc acaben en un judici on és condemnat l’acusat. No tots són empresonats. A cada pas, la veu de la víctima és devaluada, callada, ignorada.
Una condemna carregada de simbolisme
La condemna de Weinstein és tremendament real i, alhora, arriba carregada de simbolisme. El productor representa com ningú el poder econòmic, social i cultural. L’home complimentat a tots els salons, el depredador dels despatxos. El #MeToo va néixer abans de les acusacions contra el productor. El que pretenia ser un recolzament entre supervivents d’abusos i encoratjar la sororitat va créixer i es va fer universal amb l’esclat del ‘cas Wenstein’. La senzilla etiqueta de Twitter es va convertir en un moviment que ha enfortit dones de tot el món, mentre que ha fet trontollar el domini dels que, fins aleshores, creien tenir potestat sobre altres cossos.
El procés judicial de Wenstein és el primer de l’era #MeToo. No només és important per la sentència, també perquè ha atorgat credibilitat al testimoni de dones que, en altres ocasions, haurien sigut qüestionades al no presentar una imatge prou virginal. La primera discriminació arriba quan a l’home se li atorga fiabilitat per endavant, mentre que a la dona se la qüestiona segons la seva vida sentimental o sexual.
Notícies relacionadesEl #MeToo ha posat el focus sobre una violència sexual que s’havia normalitzat fins al punt de semblar impune, irremeiable. La sentència dona un nou impuls al moviment en temps en els quals el masclisme pugna per rearmar-se. L’assenyalament a les víctimes encara és una constant, així com les defenses cegues a homes assenyalats, especialment quan el presumpte agressor està cobert amb l’halo de la fama.
La condemna de Wenstein és només el primer pas. El #MeToo ha de perseverar fins a acabar amb la violència sexual al món laboral, però també s’ha d’estendre a tants àmbits on els abusos encara estan ocults. Per als assetjadors i agressors, les parets han de ser de vidre. També les de les llars.
