Turquia, Síria i la muntanya russa

¿Pot passar un país de ser un amic a un agressor de la nit al dia? Això sembla si comparem com el Govern, la premsa i els ciutadans de Turquia es refereixen aquests dies a Rússia i com ho feien fa tot just una setmana. ¿Què està passant?

La nit del 27 al 28 de febrer, una ofensiva de l’exèrcit sirià –el d’Al-Assad, aliat de Moscou– va acabar amb la mort de més de 30 soldats turcs que es trobaven a la província siriana d’Idlib. La seva presència al nord de Síria és el resultat del recolzament de Turquia a grups locals que han combatut tant contra Al-Assad com contra les milícies kurdes. Una presència avalada pels acords als quals prèviament havia arribat amb Rússia en les negociacions d’Astana i Sotxi. Per això, l’augment de les hostilitats s’ha vist a Ankara com una punyalada per l’esquena de qui se suposava era el seu amic.

I aquí és on ens hem d’aturar, en el que significa això de l’amistat. La gran paradoxa és que, malgrat els gestos de complicitat entre Putin i Erdogan, els dos països han estat recolzant bàndols rivals a Síria, però això també ho veiem a Líbia. Els turcs pensaven que això no tenia per què ser un impediment, sinó més aviat la base sobre la qual establir un nou equilibri de poder a l’Orient Mitjà i el Mediterrani. Un nou ordre, del qual ells serien els protagonistes i que deixaria els socis occidentals en una posició secundària. Aquests càlculs, construïts des de la il·lusió que Rússia i Turquia eren dos actors que s’asseien a la taula en peu d’igualtat, han topat amb una realitat ben diferent.

Turquia es va anar acostant a Moscou perquè es va sentir cada vegada més sola. Les relacions amb l’OTAN, amb els Estats Units i amb la Unió Europea són un camp ple de mines on regna la desconfiança i la frustració recíproca. Putin va saber aprofitar bé aquest sentiment i el 2016, quan Turquia va patir un intent de cop d’Estat, va ser el primer a allargar la mà a Erdogan, en un clar contrast amb les fredes reaccions dels presumptes aliats de Turquia. Si hi ha una cosa que Rússia té clar és que s’ha d’aprofitar qualsevol oportunitat per debilitar la cohesió entre els socis de l’OTAN. I així ho va fer. A partir de llavors, tot van ser abraçades, fotografies i, sobretot, contractes. N’hi ha hagut en matèria de gas i energia nuclear, però el més significatiu va ser l’adquisició per part de Turquia del sistema rus de míssils antiaeris S-400, decisió que podria comportar l’aplicació de sancions pels Estats Units.

Maniobra desesperada

Muntada en la seva particular muntanya russa, després d’haver-se anat acostant cada vegada més a Moscou i allunyant-se dels seus tradicionals aliats, ara Turquia afronta un descens vertiginós i no està segura de poder donar la mà a ningú. Erdogan afronta un triple problema: els aliats locals de Turquia a Síria estan perdent, té un problema intern ja que la ciutadania no vol acollir més refugiats, i a més se sent abandonada pels seus socis. Erdogan ha construït la seva imatge, cap endins i cap enfora, projectant fortalesa, i les imatges d’aquests últims dies suggereixen just el contrari.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I és aquí on ens hem d’aturar, en l’última derivada que està tenint aquesta crisi i que ens interpel·la directament. Turquia ha dit als més de tres milions de refugiats que acull al seu territori, i als 900.000 que s’hi podrien sumar des d’Idlib, que si volen poden dirigir-se cap a Grècia i Bulgària perquè ningú els ho impedirà. Amb aquesta maniobra, Turquia pot buscar dues coses: provocar pànic entre els seus socis europeus perquè no la deixin sola davant del risc d’un augment de la tensió amb Moscou o, de forma més maquiavèl·lica, desviar l’atenció dels seus propis ciutadans perquè es fixin menys en Síria i més en la tensió amb els seus socis europeus. Una maniobra desesperada però que a curt termini li podria funcionar.

Precisament perquè això és una muntanya russa no s’ha de descartar que, després d’un període de distanciament amb Moscou, tornin a fer les paus. Serà necessari estar atents a les declaracions i els gestos durant la trobada que Erdogan i Putin mantindran el 5 de març. Encara que acostessin posicions, el que ha quedat confirmat aquests dies és que en aquesta particular relació és Rússia qui marca els ritmes i, per tant, és totalment asimètrica. La utilització del sofriment dels refugiats per obtenir contrapartides també tindrà costos a mitjà i llarg termini si la resta d’Europa veu Turquia no ja com un soci difícil sinó com un veí hostil.