¿Opinar és gratis?

Estic subscrita al ‘The New York Times’ des de fa un parell d’anys. Quan tinc ganes de llegir bona literatura o d’aprendre alguna cosa, entro a la seva web. De vegades també per buscar notícies o per informar-me sobre assumptes més específicament nord-americans. Les fotografies (ja sigui el retrat d’un escriptor o un plat de patates fregides) també són extraordinàries. Igual que en el món literari es diu que són Shakespeare, Cervantes, Proust i després la resta, en el món de la premsa s’opina que hi ha el ‘The New York Times’ i després tota la resta.

En els pròxims mesos, alguns diaris intentaran fer la transició a diaris de pagament. Ja ningú recorda el que era pagar per un diari, cosa que resultava lògic i normal fa deu anys, ara, després que ens hàgim acostumat a obrir l’ordinador i tenir-ho tot a l’abast gratis, ha de ser justificat i explicat de nou.

Pot ser que la maniobra sigui un èxit, ho ignoro, si ens basem en el que va passar en el sector audiovisual, ho hauria de ser: molts vam passar d’utilitzar plataformes fosques i mig il·legals a subscriure’ns i pagar per Netflix, HBO i les altres sense plantejar-nos-ho sense que suposés cap trauma.

El mateix passa amb els llibres, el fet que hi hagi persones que se’ls descarreguin il·legalment no deixa der ser una cosa bastant pintoresca i excepcional que en certa manera afalaga l’autor i que preocupa només moderadament l’editor.

Però, ¿estem preparats per pagar per una opinió, per un punt de vista?

¿Quant val exactament una opinió? No a ulls dels que les escrivim –que de vegades voldríem emmarcar-les i d’altres llençar-les a les escombraries– sinó a ulls dels altres.

¿Quant val una opinió quan a les xarxes la majoria de les opinions no valen res i totes són gratis?

¿Per a què llegim articles d’opinió? ¿Els llegim per consolidar els nostres propis punts de vista i ideologia? Si és així, llavors la subscripció a una capçalera és un acte ideològic, més o menys com anar a votar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però a mi, per exemple, m’encanta llegir gent amb qui no estic d’acord, en realitat són gairebé les úniques columnes que llegeixo (encara recordo els esgarips de fúria del meu pare quan llegia la premsa), però ¿estic disposada a pagar per enfurismar-me una estoneta cada matí? Encara no ho sé.

També llegeixo els que no només tenen una opinió, sinó una visió personal del món (Sergi Pàmies, Juan Tallón, Joaquín Luna, el gran Javier Marías). Per una visió del món (no ideològica, m’entristeixen una mica els que segueixen la línia editorial del seu diari com gossos falders) sí que hauríem d’estar disposats a pagar. ¿O no? Ja ho veurem.