Cinisme i supèrbia

Potser el pitjor pecat de tots és el cinisme. I ho és perquè, per damunt dels altres, expressa una actitud de qui es considera superior, l’elevació de qui actua com a cínic des de la poltrona de la supèrbia. Cinisme i supèrbia, doncs, s’agafen del bracet i es personifiquen, aquests dies, en la figura de Plácido Domingo. Primer de tot, quan va ser acusat d’assetjament, va tenir la barra de dir que «eren uns altres codis» i que «havia estat galant, sí, però sempre en els límits de la cavallerositat». Després, quan la investigació ha demostrat el seu «comportament inadequat», ha demanat perdó i ha dit que respecta que les dones que ell va ofendre ara estiguin en condicions de parlar i acusar. ¡Ni que no ho respectés! Van tenir el valor de dir-ho i ell, aleshores, va dir que era «inconcebible».

Els mesos en què ha reflexionat li han servit per mirar de convertir-se en un adalil del respecte, «perquè ningú no hagi de passar pel mateix». I diu que el seu exemple ha de servir perquè en el futur d’altres el segueixin. ¿Quin exemple? ¿Demanar perdó? ¿Lluitar per la dignitat de la dona? Cinisme i supèrbia, sempre des de l’altivesa masclista. Menyspreu impúdic dels valors morals.