Per a la boca, ¿mà o mascareta?

He vist un enllaç d’actualitzacions informatives d’última hora sobre el coronavirus, patrocinat per una casa d’apostes i amb el rètol intermitent de «directe». Així és tota la seriositat i tota la broma amb què ens prenem, conciutadans, un virus epidèmic com aquest que ens ocupa (més del que ens preocupa). Perquè aquests han sigut dies per quedar-se a casa confinat, en clausura. 

En la privacitat i la seguretat de la llar u pot dir les coses que sent, amb la intensitat i l’entonació que correspon, sense necessitat de posar-se la mà sobre la boca. Sense que ningú et pugui retreure que qui ets tu per posar-te així o per dir això. 

Els que habitualment celebren empats són els que més s’atreveixen a qüestionar-ne un altre amb la utilització de l’expressió «a qui li ha empatat». Potser poden sortir jugadors i tècnics al camp amb les mascaretes i així resoldre dos agents externs que generen profunda inquietud. Quan s’argumenta com a error el fet que un jugador o un entrenador no es tapi la boca a l’expressar-se es fa al mateix nivell de retret que a qui no esternuda a la sofraja del braç. Com no es faci, pugem el grau d’alerta.

Acte de contrició

La seqüència de cotxes posteriors a l’aparició de les imatges d’Eder Sarabia  al Bernabéu hauria de provocar un fort acte de contrició a fi de poder reiniciar i començar una altra vegada. Alguna cosa, d’altra banda, necessari, tenint en compte que ja portem anys en què, en termes generals, s’aprova que algú està exercint de sagaç pel fet d’evitar que la gent sàpiga el que està dient, aconseguint-ho amb un gest que l’intel·lecte de l’ésser humà crea, posa en pràctica i deixa en desús entre els cinc i els deu anys d’edat biològica. Una convicció argumental es converteix en missatge voluntari cap a un receptor, però alhora reconeixem públicament que ens avergonyiria el seu coneixement públic, una actitud que pogués deixar en exagerada la certesa que hi ha un 30% de separació entre el mapa del genoma humà amb el del ximpanzé. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després està allò de criminalitzar el mitjà de comunicació. Veure un cos tècnic desenvolupar-se a la banqueta durant un partit i apreciar els seus missatges a l’exercici de la seva professió, en un entorn obert que allotja 80.000 espectadors, pot qualificar-se de vergonyós i mereixedor de ser erradicat. Els clubs argumenten que com se’ls pot «agredir» així, si ells paguen (¿?) l’espectacle (¿?) i deixen entrar les càmeres a l’estadi, un gest tremendament generós que, de no decidir-ho així, els tornaria a dates anteriors a 1959, data de la primera retransmissió televisiva d’un partit de futbol a la nostra lliga.  

Un entorn d’intimitat

Els equips reclamen que la banqueta és un entorn d’intimitat, pel·lícula de la mateixa filmoteca que «El vestidor és sagrat» i «els seus secrets s’han de guardar». El sagrat, l’ocult i l’íntim una altra vegada al mateix calze. Només els falta agrupar-se per diòcesi.