Més racionalitat a les pensions

El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, va acudir aquest dijous a la comissió del Pacte de Toledo del Congrés. El seu missatge va ser menys catastrofista del que és habitual en els ministres del ram en aquest fòrum. Però tampoc va ser negacionista, com fa sovint el populisme, especialment en campanya electoral. El sistema públic de pensions encara té pendents un bon nombre de reptes lligats a l’evolució de la corba demogràfica a Espanya i a l’impacte de la crisi econòmica en el número d’ocupats a Espanya i en els nivells de cotització. Per superar-los, Escrivá va proposar mesures de sentit comú: tornar al consens del Pacte de Toledo, alliberar la Seguretat Social de càrregues que no li corresponen (com algunes prestacions no contributives), desincentivar les jubilacions anticipades i fomentar els plans empresarials de pensions contra els individuals des del punt de vista fiscal. Un bon elenc per a la negociació a què s’haurien d’afegir els partits polítics, però també els agents socials.

Tota solució sempre té conseqüències indesitjades que la política ha d’assumir i explicar als ciutadans. Alliberar la Seguretat social de certes càrregues implica o augmentar impostos o reduir prestacions. Desincentivar les jubilacions anticipades pot tenir tot el sentit del món en determinades activitats o en determinats sectors. Però no en d’altres. Sense pertorbar els drets dels treballadors, cal tenir en compte que en determinats col·lectius professionals l’edat pot significar una limitació a l’exercici de les tasques a causa del desgast físic, per exemple, per la rudesa o la perillositat de determinades activitats. Però també cal tenir en compte que la transició digital, transversal al conjunt del sistema productiu, exigeix incorporar nou talent sense castigar qui els costa més seguir aquest camí. És difícilment discutible que s’hagi de prolongar la vida laboral per reequilibrar el sistema, però atenent les dinàmiques sectorials i conjunturals.