Dol en directe

El procés creatiu sempre acaba acompanyant els processos vitals. I probablement després de pair els segons, s’acaben convertint en els primers. Però Alba Pujol, a ‘Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers’ els fa tots dos alhora. Sense attrezzo i prioritzant la paraula –sobretot la del pare–, l’obra sembla que parli de la mort, però parla sobretot de la vida. Precisament perquè una persona que sap que ha de morir i que té ja poc marge, una persona que ja no fa projectes de futur més enllà de sobreviure l’endemà, acaba analitzant la vida amb una lucidesa i una calma d’esperit que els que no sospitem la data de la nostra mort som incapaços de tenir.

La conversa, que travessa pel mig la mort i l'obvia, no és només un comiat. Les preguntes que l’Àlex Rigola llança al senyor Pujol –pare i protagonista real– el conviden a fer una reflexió més enllà de la seva situació d’últimes vegades, i el convoca a la vida perquè en parli. I, alhora, és indiscutible que les respostes estan del tot condicionades pel fet de ser un malalt terminal. Aquest és precisament l’encant d’'Aquest país no descobert...', la dualitat i la línia tan fina entre la vida i la mort, la reflexió i la nostàlgia d’aquell que sap que per molt que vulgui fer virar la seva pròpia història, està ja tota definida.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La seva filla, l’actriu Alba Pujol, fa d’ella mateixa, amb tot el que això significa: que si s’emociona, és la filla i no l’actriu qui ho fa; que si recorda, és d’un pare i no d’un Pep Cruz esplèndid que li fa d’altaveu d’ultratomba; que si li tremola la veu, és a ella a qui veiem des del nostre seient. Sense artificis, sense escarafalls, és una obra senzilla que treballa el dol en directe i dona espai a tothom per pensar-hi des del seu propi jo.

Després, surts de la Beckett i vols creure que l’aire és més fred, feies tard i ara ja no cal córrer, i tot és agradable perquè estàs viva i et sents privilegiada i no n'hi ha per menys, i que pots fer una abraçada sincera i necessària, i la fas.