Una segona transició a l'Església espanyola

Per primera vegada en la història un bisbe de Barcelona, o d’una seu catalana, ha sigut escollit president de la Conferència Episcopal Espanyola. I no és que abans ens haguessin faltat candidats, però l’accentuada centralitat geogràfica espanyola i la desconfiança cap a una Església marcadament catalana els feia caure sempre en l’últim moment. També és veritat que ara ja feia temps que s’anava veient que el cardenal Joan Josep Omella, a Barcelona, i el cardenal Carlos Osoro, a Madrid, representen l’estil del papa Francesc a Espanya. I per això ara han sigut elegits president i vicepresident respectivament. Set anys després de l’elecció de Francesc l’Església espanyola deixa de ser l’últim vagó del tren d’Europa i ara es vol posar activament a la via.

El cardenal Omella, amb tots els defectes i limitacions que vulguin, representa en aquests moments un camí cap a una actitud més oberta i dialogant; i en aquest sentit l’avala la manera prudent amb què ha entrat a l’església catalana, amb un to sempre conciliador. No és que el seu antecessor al capdavant dels bisbes, l’arquebisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, de caràcter moderat, fos molt més diferent que ells; però sí que es veien com a molt diferents els candidats que competien ara amb tots dos. L’arquebisbe d’Oviedo, Jesús Sanz; el cardenal de València, Antonio Cañizares; o el bisbe de Bilbao, Mario Iceta, s’intuïen clarament com l’ombra del cardenal Antonio María Rouco i, per tant, d’una Església alineada amb els sectors més conservadors, ancorada en el passat i nostàlgica dels privilegis.

Ara ja podem dir que s’ha tancat aquesta pàgina de la història i que cal situar-nos en un nou context. Potser l’Església comença una nova transició. Com molt bé ha dit el cardenal Omella en les seves primeres declaracions: «L’Església no vol privilegis, vol servir i ajudar la societat en igualtat de condicions que els altres, respectant la seva pròpia llibertat i a nosaltres respectant la llibertat dels altres». Molt semblant al que va dir el papa Francesc pocs dies abans de Nadal: «Ja no estem en la cristiandat. Avui no som els únics que produïm cultura, ni els primers, ni els més escoltats. Per això, necessitem un canvi de mentalitat pastoral, que no significa passar a una pastoral relativista. Ja no estem en el règim del cristianisme perquè la fe –especialment a Europa, però també en gran part d’Occident– ja no constitueix un pressupost obvi de la vida en comú; de fet, fins i tot sovint és negada, eludida, marginada i ridiculitzada».

Nous reptes

Entre els molts reptes que haurà d’afrontar el cardenal Omella al capdavant dels bisbes espanyols, en remarco dos. Primer, el de restablir unes relacions cordials i respectuoses amb el nou Govern espanyol, autoqualificat de «progressista». No pot ser que, com hem vist últimament, tot s’hagi d’acabar amb la vicepresidenta Carmen Calvo anant a Roma per arreglar els conflictes. Recordem l’última qüestió amb la disputa pel Valle de los Caídos i les restes del dictador Francisco Franco. Totes aquestes coses a la nova Cúria del papa Francesc no els agraden gens i tot s’ha d’arreglar a casa. En aquest sentit Omella trobarà una gran ajuda en el nou nunci de la Santa Seu a Espanya, el diplomàtic filipí Bernardito Ausa, que està considerat com un dels homes més dialogants de la diplomàcia vaticana i que justament acaba d’arribar després d’una experiència ben positiva com a representant del Vaticà a les Nacions Unides. 

Molt aviat l’Església espanyola haurà d’assumir canvis importants en l’àmbit social, com –per exemple– la pròxima llei de l’eutanàsia, i Omella haurà de calmar les aigües entre els seus companys. M’agrada recordar, respecte al conflicte actual entre Espanya i Catalunya, que Omella també va ser un dels homes proposats i que va intentar intervenir entre els dos governs al voltant de la crisi política del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un segon repte important que haurà d’afrontar, més a nivell intern, és el d’anar configurant l’episcopat espanyol a l’estil del papa Francesc. I tindrà treball, ja que, en els dos pròxims anys, més d’una trentena de diòcesis espanyoles han de quedar vacants i caldrà buscar candidats amb el nou perfil que proposa el Papa, molt més pastors i molt lluny del carrerisme eclesiàstic i la meritocràcia. 

Com hem dit abans, trobarà una bona ajuda en el nunci però també amb l’oportunitat que li dona el fet de ser un dels membres més actius de la Congregació Vaticana dels Bisbes, la que es dedica precisament a proposar el nom dels candidats a Papa. Si ho fa amb el mateix encert (i discreció) que ha tingut en l’elecció dels seus propis bisbes auxiliars o amb el nou arquebisbe de Tarragona podem estar ben contents.