Sobre puritanisme i censura

Demà caldrà fer front a tots aquells que, al plantejar un debat, una notícia o una posició política t’acusaran de puritana. No importa que no hagis prohibit res. Tant fa que no advoquis per cap tipus de censura. Arribarà.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La polèmica no és nova. El 1992 va arribar als mitjans de comunicació amb un article de John Irving publicat a ‘The New York Times’: ‘Pornography and the New Puritans’, en el qual l’escriptor rebutjava la proposta de llei de compensació de víctimes de la pornografia, avalada per un sector de les activistes feministes nord-americanes. Irving mostra els seus dubtes davant de la possibilitat de castigar aquelles ficcions que fossin simplement obscenes, malgrat que la llei, al principi, buscava protegir les víctimes d’atacants violents dels qui s’hagués provat que havien sigut directament influïts pel consum de pornografia. El projecte de llei va ser desestimat, ja que no es va poder provar la relació entre violència i consum de pornografia. Irving conclou amb una analogia contemporània davant del martiri literari: «Que trist comprovar que algunes d’aquestes noves puritanes són antigues feministes progressistes».

Un dels interessants exemples que utilitza Irving és la publicació d’‘American Psycho’, de Bret Easton Ellis, rebutjada per una editorial (Simon & Schuster) per la violència explícita del seu contingut i publicada amb gran èxit per una altra (Vintage): Irving considera que el canvi d’editorial és una cosa comprensible i imputable simplement a una «ruptura de contracte». Irving defensa l’editorial, però no les crítiques realitzades pel crític Roger Rosenblatt, les quals va tractar de boicot i censura. Rosenblatt va respondre en una carta al ‘The New York Times’: «No sé què se suposa que ha de fer un crític si ell o ella no escriu en termes contundents sobre llibres que li desplauen profundament. I si això és censura, em faré cura. El que està en joc aquí és el gust, no la censura, i el senyor Irving ho sap. S’identifica amb el meu judici literari sobre el llibre del senyor Ellis, però tria interpretar la meva duresa com a censura, mentre que suposo que considera el seu gust merament com a opinió». Interessant distinció, que enmig del soroll i la fúria, passa desapercebuda.