El somni feminista

Arriba el 8 de març i amb ell moltes sortim a ocupar carrers i places, amb il·lusió, optimisme, rebel·lia i alegria, però també amb ràbia i indignació al prendre conscència que, en ple segle XXI, continuem reivindicant la quimera feminista de tantes predecessores, que no és cap altra que, com afirmava Angela Davis, la idea radical que les dones som persones. 

Des del 2018, la nostra lluita és més viva que mai a l’incorporar-s’hi les dones més joves. Dones que ens sentim amenaçades, entre altres coses, per grups violents i masclistes que ens impedeixen exercir els nostres drets en llibertat. Per tot això, hem de continuar avançant, ara amb l’avantprojecte de llei de llibertats sexuals, que al costat de la Llei de Violència Integral de 2004 i el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere ens permeten imaginar un país en el qual hàgim guanyat la guerra a la violència masclista, que ha assassinat 1.048 dones des del 2003, 14 d’elles en els 68 dies transcorreguts el 2020.

Perspectiva de gènere

Aquest el 2020 és especial, ja que celebrem 25 anys de la IV Conferència Mundial de les Dones a Pequín, on es va introduir per primera vegada la necessitat d’incorporar la perspectiva de gènere en el conjunt de les polítiques públiques, i es reconeixia així que les dones, que som la meitat de la humanitat, tenim el dret i el deure de posseir la meitat de tot. I és necessari recordar això, perquè les dones encara continuem patint discriminació pel simple fet de ser dones. Així, tot i que hem treballat sempre, ho fem majoritàriament en llocs feminitzats, reproduint en l’espai públic el sistema de gèneres tradicional (segregació horitzontal). Topem amb el sostre de vidre i el terra de ciment armat, que ens impedeixen arribar als espais de poder (segregació vertical), i la bretxa salarial ens condemna a cobrar el 29% menys que els homes per la mateixa feina, i en què la diferència d’ingressos arriba al 37% a les pensions per jubilació. Contra aquestes discriminacions legislarem amb una llei d’igualtat salarial.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hem de recordar també que la situació no és diferent en l’espai privat, on les dones invertim cinc hores diàries en la feina reproductiu, davant les dues dels homes. Necessitem avançar en corresponsabilitat, i per a això els homes, víctimes col·laterals del sistema patriarcal, han de reinventar-se mitjançant nous models de masculinitat. L’equiparació dels permisos de paternitat amb els de maternitat pot, i ha de, ser l’inici del canvi.

En definitiva, igualtat en el treball productiu i reproductiu, nous models de masculinitat i el final de la violència masclista. Aquestes són les bases sobre les quals volem construir el nostre somni feminista. Un somni que no és més que el d’una societat basada en la igualtat i en la democràcia. En la idea radical que les dones som persones.