Editorial
La dimissió d'Alfred Bosch
L'opacitat amb què es va gestionar el cessament del cap de gabinet d'Exteriors per presumpte assetjament desqualifica el fins ara conseller
zentauroepp52704518 el conseller d acci exterior alfred bosch i a l esquerra 200309191228
En poques hores, Alfred Bosch va passar, ahir, d’emetre un comunicat en què defensava la seva actuació en l’assumpte de presumpte assetjament sexual en el qual hi ha implicat el seu excap de gabinet, Carles Garcias, a dimitir del càrrec de conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència. «Segurament no he sabut actuar bé ni amb rapidesa», deia Bosch després de comunicar la seva renúncia. Al mig es va desenvolupar una tensa entrevista amb el president Quim Torra, que li va recriminar no haver actuat segons el protocol definit per la direcció general de Funció Pública. S’ha posat en evidència una gestió deficient del problema, no només obviant els canals institucionals i els procediments establerts per defensar els drets de les treballadores de la funció pública sinó fins i tot diferint una actuació, que hagués hagut de ser immediata, fins que des de la direcció d’ERC es va ordenar actuar o donant recolzament públic a Garcias.
Fins ara no s’ha sabut que el cessament de l’excap del gabinet d’Exteriors en realitat responia a les contínues queixes de treballadores de la conselleria sobre la seva conducta improcedent, una alerta que va acabar confirmant la investigació interna d’ERC, que va ser qui va agafar les regnes, especialment a través de Oriol Junqueras, per defenestrar la mà dreta de Bosch. Tot i així, l’ara exconseller fins i tot va suggerir la possibilitat que Garcias ocupés una direcció general provisionalment. Al no haver-hi denúncies ni haver-se documentat abusos, el procediment s’ha desenvolupat en l’àmbit intern del partit, que ha obrat amb contundència, però sense atenir-se als criteris de transparència i protecció de les persones afectades que haurien sigut desitjables. La investigació segueix el seu curs: la dimissió de Bosch és només un punt i seguit en un tema que no només posa al descobert presumptes actituds d’assetjament intolerable, emparat en la preeminència en el lloc de treball, sinó també l’opacitat amb què s’ha gestionat el cas i la realitat d’un Govern dividit en dues meitats: una que va decidir gestionar la crisi com un assumpte intern i una altra que amb prou feines ha ocultat la intenció d’aprofitar el cas per erosionar els seus encara formalment socis de govern.